fbpx
La revista més vital

10 hores, 100 minuts, 100 segons

L’establiment del sistema mètric decimal, un episodi del qual va afectar directament el territori valencià i s’explica amb detall al treball publicat per Scito Edicions De Dunkerque al Montgó, i, posteriorment, el desplegament i l’acceptació generalitzada per part de la població europea va ser un procés llarg i certament dificultós. De fet, França, l’estat que l’havia promogut, es va resistir durant més de dos generacions a implantar-lo de manera legal i amb ús obligatori. La història és coneguda: la primavera del 1793 l’Acadèmia de les Ciències francesa va proposar l’adopció d’un sistema de pesos i mesures que satisfera tres requeriments bàsics: que fora únic per a tot l’estat, que seguira una aritmètica decimal en les divisions i els múltiples i, com a argument més persuasiu, que es basara en algun tipus de mesurament natural i, per tant, comú per a tothom i repetible a voluntat. Era la natura l’àrbitre que havia d’establir el nou patró. No les institucions, no les vicissituds humanes. Les tradicions quedaven abolides, igual que s’abolia l’Antic Règim. Com es relata al llibre, es va acordar sustentar la nova unitat de longitud en la determinació de l’arc del meridià terrestre. En part, la proposta de l’Acadèmia responia al clam que recorria el país sencer de feia temps d’establir un sistema unificat de mesures. En termes pràctics, el desgavell de patrons i usos particulars i locals barrava el comerç i els intercanvis amb garanties. Però, ben mirat, les altres dos característiques que els científics de l’Acadèmia van voler imposar (aritmètica decimal i adopció d’una unitat diguem-ne natural) eren afegitons no estrictament necessaris. Al final, aquests requeriments en van retardar l’adopció general, que no va ser completa sense l’escolarització uniformitzada de la població ben entrat el segle XIX. Al principi, pesar, amidar i comptar en base deu no degué ser gaire intuïtiu per als infants de la França. Per acabar-ho d’arreglar, Napoleó va ordenar el canvi de nomenclatura i va recuperar els noms vells per a les noves unitats (milla per kilòmetre, pinta per litre, lliura per kilogram…). El 1812 es va substituir la divisió decimal per les fraccions tradicionals (divisions per dos). França hauria d’esperar fins a l’any 1840 perquè el sistema mètric s’imposara legalment de manera definitiva amb les noves unitats, l’aritmètica decimal i la nomenclatura grecollatina. A poc a poc, molts estats s’hi van afegir: Alemanya, Itàlia i Espanya (durant el segle XIX); Polònia i Iugoslàvia el 1919; després de proclamar la independència a l’Índia (1947); a causa de les revolucions comunistes a Rússia (1918) i la Xina (1959). Més d’un segle després del decret que n’ordenava l’adopció a Espanya (1849), les reminiscències dels sistemes tradicionals encara estaven ben vives. Recorde que, a la dècada dels vuitanta del segle XX, acabava d’arribar a Madrid, a treballar després de llicenciar-me. Vaig entrar a una carnisseria i vaig demanar —innocent de mi— quarta i mitja de llomello. El tender em va mirar emprenyat i em va amollar: «¿Qué coño es eso de cuarta y media?». Allà es deia «cuarto y mitad». Vaig aprendre que les fraccions s’hi usaven igualment, però tenien un altre nom.

En contra d’allò que pot pensar, el primer estat on es va adoptar un sistema unificat de pesos i mesures no va ser França sinó Anglaterra. El Parlament britànic va establir el 1824 els patrons imperials que es basaven en una unificació dels tradicionals: la iarda, la lliura (pound) i el galó imperial. Totes les altres mesures (pinta, onça, polzada…) resultaven de les unitats bàsiques, però, tot plegat, ni constituïa un sistema coherent, ni obeïa una aritmètica decimal. I, certament, no es basava en cap determinació extreta de la natura. ¿Va suposar cap impediment perquè el comerç mundial dominat per l’Imperi Britànic i els Estats Units es desplegara tal com ho va fer durant els segles XIX i XX? Evidentment, no. La solució adoptada pels països directors del capitalisme no fou la mètrica. Per això, vincular l’expansió dels mercats i l’adveniment del progrés, o la modernitat mateixa, a l’adopció del sistema mètric decimal és, pel cap baix, fer-ne un gra massa. Encara ara, als països de tradició anglosaxona, es treballa quotidianament amb el sistema imperial sense cap problema. Durant una estada de treball a Tucson (Arizona), vaig preguntar a un col·lega científic per l’altura de les muntanyes que s’albiraven des del campus. «Més de quatre mil peus», em va respondre. I no va saber dir-m’ho en metres. Més tard, vaig haver de traure la calculadora per a fer l’operació de conversió.

Els acadèmics francesos de finals del XVIII van imaginar un sistema absolutament coherent en què totes les mesures s’havien de sustentar en l’aritmètica decimal. Fins i tot, van proposar que el temps i els angles s’hi adaptaren: 10 dies per setmana, 10 hores per dia, 100 minuts per hora, 100 segons per minut, 100 graus per a l’angle recte. La iniciativa no es va quedar en un simple projecte en paper. Es van construir rellotges amb l’esfera doble que exhibia l’hora mètrica i la tradicional alhora, graciosament adornats amb els símbols republicans, per habituar la gent a l’ús de les noves unitats. Si aquella idea haguera tingut èxit, veuríem ara, com la cosa més natural del món, que la mitjanit és a les deu. I, segurament, tampoc no passava res.

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close