La revista més vital

14 heroïnes literàries i les dones que les inspiraren

Qui foren i per què s’inspiraren en elles per a crear una obra magna que encara perdura?

Moltes de les protagonistes de ficció de les històries més llegides tingueren un origen real. Cal conéixer la seua història per homenatjar com toca a les vertaderes responsables de la glòria que va elevar els seus creadors a l’univers literari dels clàssics.

1. Beatrice, La Divina Comedia (1304?), de Dante Alighieri. Aquest poeta italià idealitzà a Beatrice Portinari i amb la qual, segons diuen, mai no va parlar. Malgrat tot, després de morta el poeta s’atreví a baixar fins a l’infern per retrobar-la.

Beatriu, guia’m cap al paradís, ja que Virgili cumplí la seva missió. El nostre amor no és terrenal, perquè aquest sentiment és tan immens que no el supera l’amor de déu per la humanitat.

2. Giulietta Capuletto, Romeu i Julieta (1597), de William Shakespeare. A la ciutat italiana de Verona es pot visitar la casa de Julieta i és necessari fer una fila per tocar-li el pit dret, perquè suposadament dóna bona sort. Encara que Shakespeare no es basà en una Giulietta real, sinó en dues protagonistes de ficció de nom Juliet i Julietta que apareixien en un poema d’Arthur Brooke de 1562 i en una traducció de William Painter de 1567, respectivament. Aquestes dues obres, al seu torn, s’inspiraren en una versió del francés Pierre Boaiastau de 1559 que escriví a partir d’un altra de l’any 1554 que tampoc fou l’original, sinó la de Luigi da Porto de 1530.

3. Dulcinea del Toboso, Don Quixot de la Mancha (1615), de Miguel de Cervantes Saavedra. En un lloc de la Manxa es pot visitar la casa de Dulcinea, encara que es tracta d’un personatge doblement fictici. El senyor Alonso Quijano tenia molt clar que per a ser un cavaller complet necessitava una dama a qui encomanar-se en els pitjors moments i a qui dedicar-li les victòries. Per aquest motiu, va triar a la dolça i noble Dulcinea, però no Sancho Panza no era de la mateixa opinió. El fidel escuder identificà a l’estimada del seu senyor com Aldonza Corchuelo, una llauradora bastant ruda, que pudia escandalosament i, a més, era morisca.

4. Anne-Marie Andersdatter, La venedora de mistos (1845), de Hans Christian Andersen. La mare d’aquest escriptor danés fou una bugadera analfabeta i alcohòlica, i també la inspiració del seu fill a l’hora d’escriure aquest conte tan trist. La història descriu els inútils esforços d’una xiqueta per escalfar-se una nit d’hivern que la supera. Després d’encendre tots els mistos que ven és capaç de ser feliç durant un instant brevíssim i després mor.

5. Marguerite Gautier, La Dama de les Camèlies (1848), dAlexandre Dumas fill. Rose-Alphonsine Plessis fou coneguda com Marie Duplessis i sobretot com “La divine Marie” que inspirà l’òpera «La Traviata», de Verdi. La passió per la literatura i les lletres d’aquesta jove era tan gran que convertí casa seua en un saló literari que visitaren autors il·lustres de l’època com Dickens i Dumas pare i fill, però la seva vida no fou gens fàcil. Sa mare fou una aristòcrata vinguda a menys i el pare un quincaller alcohòlic i maltractador que obligà la filla a prostituir-se abans de fer onze anys. Gràcies als seus nombrosos amants conegué el luxe i arribà a ser comtessa, però per poc temps. Alphonsine-Marie morí als vint-i-tres anys per la tuberculosi.

6. Emma Bovary, Madame Bovary (1856), de Gustave Flaubert. Malgrat la insistència de l’autor que assegurava: “Madame Bovary c’est moi”, existí una Delphine Delamare, filla d’un terratinent acomodat que es casà amb un metge de poble i era una gran aficionada a les festes, els luxes extravagants i a col·leccionar amants. Delphine es llevà la vida amb arsènic, però el que no sabrem mai és si l’apassionaven tant les novel·les romàntiques com a Emma.

7. Alice Liddell, Alícia al País de les Meravelles (1865), de Lewis Carroll. Aquest sacerdot i matemàtic anglés sentia predilecció per la fotografia i quan se n’anava d’excursió amb les filletes d’amics i veïns els feia moltes fotos. Una de les menudes, Alice, li agradà especialment i per això la féu protagonista d’una història on una xiqueta descendeix a les profunditats de la terra rere un conill obsessionat pel temps. És sabut per tots la preferència malaltissa de Carroll per les nenes, però Vanessa Tait, la seva besnéta, investigà la vida del seu parent i conclogué que: “Pense que no trencà cap regla, a pesar dels seus sentiments”.

8. Jo March, en Donetes (1869), de Louise May Alcott. La figura d’una jove independent, emprenedora i dotada d’una gran intel·ligència que s’atreví a vendre el seu cabell (“Oh, Jo! El teu únic encant”) per tal d’ajudar a la seva família no és altra que l’alter ego de l’autora. Amb tot, a diferència de l’autora que no es casà mai, Josepes prometé eterna fidelitat a l’home humil, intel·ligent i culte de qui s’havia enamorat.

9. Dorothy, en El meravellós Mag d’Oz (1900), de Lyman Frank Baum. La xiqueta que derrotà una bruixa sense voler i que amb dolçor, lucidesa i positivitat aconseguí formar un equip per demanar a un farsant l’atribut que els mancava i que s’esperava d’ells, no representava a una persona, sinó a tot un país. A finals del segle XIX la crisi econòmica oprimia Amèrica del Nord i els diferents estats no s’avenien a trobar una solució. Kansas, la pàtria de Dorothy, era el gran productor agrícola dels Estats Units que es mantingué ferm per tal de no cedir enfront les especulacions de l’or. En canvi, d’altres estats americans, representats en el llibre per les bruixes dolentes de l’est i de l’oest, sí que es deixaren seduir.

10. Anne Shirley, en Anna de les Teules Verdes (1908), de Lucy Maud Montgomery. L’autora llegí una notícia en un periòdic que relatava el desconcert d’una parella que volia adoptar un nen i es trobaren amb una nena. Aquest fet real fou el detonant per a crear la sèrie de la jovial i imaginativa Anna. La història es desenvolupa en el poble fictici d’Avonlea, ubicat a l’Illa del Príncep Eduard. No es coneixen més dades de la nena adoptada erròniament, tampoc si posava tan d’entusiasme com Anna amb les històries fantàstiques, però potser la protagonista reflectia els sentiments de l’autora canadenca que es va suïcidar quan estava a punt de complir els setanta anys d’edat.

11. Leonor, en Campos de Castilla, 1912, d’Antonio Machado. Aquest poeta dugué a terme la seua màxima: “se canta lo que se pierde”, perquè en morir la seva muller li dedicà més versos que quan estava viva. Un d’aquests poemes és A José María Palacio, on li demana al seu amic que visite el cementeri on enterraren Leonor.

Con los primeros lirios/ y las primeras rosas de las huertas,/ en una tarde azul, sube al Espino,/al alto Espino donde está su tierra…

12. La Rosa, en El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Exupéry (1943). Pilot, militar, bohemi romàntic i sempre envoltat d’amants, encara que d’elles se n’ha parlat ben poc. La rosa que apareix al llibre i que turmentava el pobre príncep, sempre sol·lícit amb els seus capricis, és Consuelo Suncín-Sandoval Zeceña. Nascuda a El Salvador, el seu marit va retre homenatge al país originari de la muller amb els dos volcans que el príncep havia d’escurar cada dia. El matrimoni tingué lloc a França i, per a Consuelo, Antoine era el tercer marit, però el pilot li fou infidel des del principi. Hi ha qui assegura que el llibre tenia com a objectiu fer-se perdonar. Una prova d’això és que Consuelo relatà els tretze anys de convivència a La rosa que cautivó al Principito (2014).

—No vaig saber entendre res, aleshores! L’hauria hagut de jutjar pels actes i no per les paraules. Em perfumava i m’il·luminava. No hauria hagut de fugir mai, jo! Hauria hagut d’endevinar la tendresa darreres les seves pobres astúcies. Les flors són tan contradictòries! Però era massa jove per saber-la estimar.

13. Lucía o “La Maga” (1963), en Rayuela, de Julio Cortázar . L’escriptor argentí retratà en aquest llibre, considerat una obra d’art i precursor de l’hipertext en la literatura, a una dona de personalitat senzilla, ingènua i tranquil·la. Per aquest motiu, s’inspirà en Edith Aron, a qui conegué en un viatge en vaixell per Europa als anys 50.

14. Sofia, en El gran amic gegant (1982), de Roald Dahl. La protagonista d’aquesta preciosa faula sobre l’esperança, la fe en les segones oportunitats i la felicitat sobre totes les coses es diu Sofia. Es tracta d’una nena òrfena que segresta un gegant bufador de somnis quan el descobreix per casualitat. És el mateix nom de la néta del gran autor anglès, model de professió, però en realitat s’inspirà en la seva filla major Olivia Twenty, que morí als set anys d’edat pel xarampió. La mort de la filla trasbalsà profundamente a Dahl i li va afectar en el caràcter i en una particular visió de la vida.

Una versió més llarga d’aquest article es publicà originàriament al web LIBRÓPATAS

Temps de lectura: 8 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close