La revista més vital

7 llibres que ens conviden a no llegir-los

La literatura és un art que obliga el lector a pactar amb l’autor i, fins i tot, amb la pròpia història per a gaudir de la lectura. Moltes vegades ocorre que aquest pacte es limita a què el lector prenga distància i penetre en la ficció tot i considerant com possible tot el que es conta sense cap element que el faça perdre la paciència. En d’altres ocasions, els llibres s’aprofiten de la nostra confiança i ens desafien a formar part de la història com si els lectors forem testimonis en temps real d’allò que conten. Aquest joc metaficcional que s’estableix entre l’autor i nosaltres, els lectors.

Amb la convicció que la lectura suposa tot un risc que paga la pena afrontar oferim, tot seguit, una sèrie de títols que des de l’inici, ens donen consells de lectura o, fins i tot, ens conviden a abandonar la seua lectura el més prompte possible.

1. El gat negre, d’Edgar Allan Poe (1843). Una persona que enceta un discurs tot intentant convèncer el lector potencial que diu la veritat o, millor encara, que no està boig, aconsegueix l’efecte contrari. És el que ocorre amb el narrador de El gat negre quan fa referència a una sèrie de fets estranys i, al mateix temps «senzills» i «domèstics». El millor de tot és quan parla de la possibilitat de perdre la vida, perquè aleshores l’interès està assegurat.

No espero ni demano que doneu crèdit a la fantàstica i, això no obstant, senzilla història que em disposo a relatar. Tractant-se d’un cas en què els meus sentits es neguen a acceptar el seu propi testimoni, jo seria realment boig si ho esperés. Tanmateix, no sóc boig, i amb tota seguretat no somnio. Però demà moriré, i voldria treure’m avui aquest pes de la meva ànima. El meu desig immediat consisteix a presentar al món, d’una manera clara, succinta i sense comentaris, una sèrie de simples esdeveniments domèstics. Les conseqüències d’aquests fets m’han aterrit, m’han turmentat i m’han destruït. Amb tot, no intentaré pas d’aclarir-los. 

2. David Copperfield, de Charles Dickens (1849) Charles Dickens va publicar per entregues un capítol al mes de la història, amb elements biogràfics, de David Copperfield. Un llibre on el protagonista ens conta la seua evolució personal en una societat injusta i cruel on les persones es divideixen en tres grups: els que tenen un cor disciplinat, els que el manca un cor d’aquest tipus i els que el desarrotllen amb el temps.

Si seré jo l’heroi de la meva pròpia història o correspon aquest atribut a una altra persona, el lector ja ho sabrá després de recórrer aquestes planes que iniciaré explicant la meva vida des dels seus començaments.

3. Huckleberry Finn, de Mark Twain (1884). La imatge d’un jove que es perfila com un esperit lliure i noble que concep l’amistat com un bé indestructible i el gaudi de viure una joventut eterna sense la rigidesa dels costums de l’època que no li han inculcat de menut és el més característic de Huck, el company d’aventures de Tom Sawyer. En la nota introductòria que obri el llibre, un misteriós G.G. cap d’artilleria ens fa una sèrie d’advertències per ordre de l’autor:

Les persones que intentin trobar un motiu en aquesta narración seran processades; les que intentin trobar-li una moralina seran desterrades; les que intentin descobrir-li una trama seran fusilades.

4. El Petit Príncep, d’Antoine de Saint-Euxupéry (1943). L’obra més llegida i traduïda de la història de la literatura francesa té com a protagonista a un jove príncep que ve d’un altre planeta i que, a més, té el costum de no respondre a cap pregunta. La visita a diferents planetes diferents del seu li permeten entrar en contacte amb diverses actituds que no pot evitar qüestionar-se i que estan representats per un rei egocèntric, un borratxo insatisfet i una rabosa que desitja que l’estimen, entre d’altres.

A la dedicatòria del llibre l’autor diu així:

A LÉON WERTH

Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa gana i fred. I, és clar, necessita molt que la consolin. Si amb totes aquestes excuses no n’hi ha prou, vull dedicar aquest llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n’hi ha poques que se’n recordin.) Doncs corregeixo la dedicatòria:

A Léon Werth

quan era petit

5. El guardià entre el camp de sègol, de J.D. Salinger (1951). El jove estudiant Holden Caulfield té setze anys i està dotat d’una capacitat sorprenent per detectar les qualitats més negatives de les persones amb qui es topa, com per exemple la hipocresia i la superficialitat. Arriba un punt que tanta negativitat s’apodera d’ell i el jove, decidit a acabar amb tot, abandona la residència d’estudiants on s’allotja i comença un pelegrinatge per diferents llocs de la ciutat on el contacte amb d’altres persones desconegudes el convencen encara més del cinisme i d’altres mals totalment intolerables de la humanitat.

Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc gens de ganes. 

6. Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino (1979). Italo Calvino fou un escriptor que va utilitzar la faula i els elements meravellosos en les seues obres per criticar la realitat contemporània. Des de la política, l’alienació de l’individu i la por a la soledat que condiciona tot ésser humà a evolucionar i rebel·lar-se. En el llibre Si una nit d’hivern un viatger ens proposa un joc de llibres impossibles d’acabar i on la passió lectora d’un dels protagonistes l’empeny a fer allò impensable per tal d’aconseguir fer una lectura completa, amb la col·laboració del lector. Ja des de la primera pàgina, el fragment següent, ens convida a llegir el llibre des de la complicitat autor real-lector model i ens dóna “deixeu que faça servir aquesta accentuació diacrítica per última vegada” les claus per a fruir de la lectura.

Estàs a punt d’iniciar la lectura del nou llibre d’Italo Calvino, la novel·la Si una nit d’hivern un viatger. Relaxa’t. Recull-te. Allunya de tu tot altre pensament. Deixa que el món que t’envolta s’esvaeixi en l’indistint. La porta, val més que la tanquis; sempre hi ha algú o altre que té la televisió engegada.

 Ja els pots dir de seguida: «No, no vull veure la televisió!» Parla més alt; si no, no et senten: «Ara llegeixo! No vull ser destorbat!» Potser no t’han sentit amb tant d’aldarull; digues-ho més fort encara, crida: «He començat a llegir l’última novel·la d’Italo Calvino!» O, si no vols, no ho diguis; esperem que et deixin tranquil. 

7. Com una novel·la, de Daniel Pennac (1992). Una de las afirmacions més senzilles, rotundes i efectives per llegir adreçades a tot tipus de lectors, dels consagrats fins el desencantats o els primerencs. Abunden les teories sobre com crear l’hàbit lector i foment la lectura. Des de diferents fronts se’ns convida a llegir amb els més variats objectius: educatius, socials, personals i, per què no?, comercials. Conscient que no existeix cap fórmula màgica perquè l’amor per la lectura brote del no-res, aquest escriptor i professor francès nascut a Casablanca sintetitza en una sola frase una evidència: no es pot obligar ningú a llegir perquè la lectura és un dret i primer que res cal ser-ne conscients.

El verb llegir no suporta l’imperatiu.

Imatge: via Pexels

Article publicat a LIBRÓPATAS

Temps de lectura: 7 minuts

1+

També ha agradat a:

  • avatar

Deixa una resposta