No sembla gens exagerat ni imprudent afirmar que, molt sovint, els llibres sobreviuen a despit dels autors. Existeixen nombrosos exemples de vertaderes obres d’art que ens resulta difícil de creure que les han elaborades persones més properes a la banalitat i a la bogeria que a la genialitat absoluta.
En d’altres casos, els autors se’ls ha ignorat i el reconeixement els ha arribat després de morts. També coneixem anècdotes d’escriptors que s’han bolcat en la tasca d’escriure un llibre que s’ha fet més famós per qüestions que traspassen qualsevol interès literari. Així doncs, la immortalitat i el reconeixement els arriba als autors per aspectes que poc o res tenen a veure amb la història que conten.
Però, si d’alguna cosa estem segurs els lectors és que els llibres solen ser les víctimes i els testimonis de les manies, dels jocs i de les trampes que ens ofereix l’autor, moltes vegades a desgrat seu.
Tot seguit, 8 llibres que són un bon exemple del que acabem d’exposar.
1. Rayuela, de Julio Cortázar. El llibre conta les aventures d’Horacio Oliveira a París darrere les passes de la seua amant Lucía o la Maga (inspirada en una amant de l’autor de nom Edith Aron). Horacio i Lucía mantenen una relació amorosa desigual perquè mentre ella l’estima apassionadament, ell se sent més atret per les discussions sobre la política i la moral del moment. El llibre, a més, ofereix tres opcions de lectura malgrat publicar-se molt abans que la tecnologia digital permetera anar més enllà de les pàgines escrites. Una de les opcions és llegir el llibre segons l’ordre natural dels capítols. Una altra alternativa és seguir la lectura guiada que proposa l’autor en el pròleg. Finalment, la tercera i última opció és lliure; el lector pot llegir el llibre com considere.
2. El nom de la rosa, d’Umberto Eco. Les investigacions sobre una sèrie de crims comesos en una abadia benedictina són l’excusa per oferir-nos, en unes sis-centes pàgines, una visió molt completa de la situació sociocultural de l’Occident del segle XIV: fam, corrupció, abusos de poder i el lloc que ocupava la cultura. D’altra banda, també podem trobar una sèrie de picades d’ullets als autors predilectes d’Eco. El personatge principal, Guillem de Baskerville té com a cognom la ciutat on s’ubica, la qual cosa prové de El gos dels Baskerville, de Conan Doyle, autor de la sèrie de Sherlock Holmes. Un altre personatge, Jorge de Burgos, és un homenatge a Jorge Luis Borges.
3. La Cendrellosa va aconseguir casar-se amb el príncep malgrat la infància miserable, infeliç i, aparentment, sense eixida. O això és on semblen coincidir totes les versions conegudes. Però Charles Perrault, el pedagog de la cort francesa, no va dir en cap moment que la sabateta que la jove va perdre en el ball era de vidre. Una errada d’escriptura va provocar que veurre (“cuir”) es convertira en veutre (“vidre”).
4. Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez. La història sobre l’origen, l’evolució i l’extinció total de la saga dels Buendía “condenados a cien años de soledad” va arribar a Xina en l’any 2011. Anteriorment es publicaren diverses versions no autoritzades, de tal manera podem afirmar que en aquest país asiàtic coneixen l’obra mestra del premi Nobel colombià des de fa ben poc.
5. El guardià des del camp del sègol, de J.D. Salinger. La peculiar història d’un jove de setze anys, que després de ser expulsat del col·legi es dedica a vagabundejar tot sol mentre ho qüestiona tot i a tots, fou el llibre de referència de diversos assassins. El més coneguts és l’home que va acabar amb la vida de John Lennon. Els altres dos són el que va acabar amb la vida de l’actriu Rebeca Schaeffer i el que va intentar matar a Ronald Reagan. Una altra data que crida l’atenció és que en la primera traducció a l’espanyol del llibre de 1951, el títol fou traduït com a El cazador oculto, i el 1965 Xavier Berenguer va trobar més adient L’ingenu seductor.
6. La història interminable, de Michael Ende. La història d’un llibre màgic amb la capacitat de convertir el lector en l’heroi escollit per salvar la Fantasia del No-res i que vol acabar amb tot tenia com a propòsit principal reivindicar la necessitat de la ficció en un moment bastant crític.
En els anys 60 a Alemanya es rebutjava tota publicació que no fóra realista i compromesa amb la realitat socioculturals. I, per aquest motiu, Ende, fart de justificar-sense èxit, va marxar a Itàlia. Allà va acabar el llibre des del qual es dirigeix al lector directament per a destacar la importància dels llibres, el valor de l’amista i la fràgil frontera entre la veritat i la mentida. Com no podia ser d’una altra manera, la versió original del llibre es va imprimir en dues tintes. El roig quan se centra en el protagonista i el verd quan els fets ocorren als dominis Fantasia.
A més, cal destacar que les primeres paraules del llibre estan escrites al revés i que cada capítol comença per una lletra de l’alfabet en sentit lògic.
7. 1984, de George Orwell. En una societat futurista, un home decideix rebel·lar-se contra un govern totalitari que controla fins i tots els pensaments de tots els ciutadans i els castiga durament si no se sotmeten a les seues ordres. L’autor va titular inicialment aquesta distopia com a 1980, però com que el llibre va tardar quatre anys en publicar-se, es va veure obligat a canviar el títol.
8. La meva lluita, d’Adolf Hitler. En 1925 es va publicar aquest llibre on els elements biogràfics es confonen amb l’apologia en defensa d’una ideologia política del nacional-socialisme que va posar les bases del règim alemany a la Segona Guerra Mundial. En un principi, es vengueren pocs exemplars, però quan Hitler va assumir el control total del govern d’Alemanya les vendes es dispararen i el llibre es va convertir en tot un èxit de vendes. En aquella època, era molt freqüent que el llibre fora un regal de noces i també els estudiants que es graduaven rebien un volum. El títol crida l’atenció, però l’original era encara més cridaner: Quatre anys i mig de lluita en contra de les mentides, estupidesa i covardia.
Imatge: via Pexels
Publicat a: LIBRÓPATAS
Temps de lectura: 5 minuts
