La tria d’un bon llibre no sempre és casual o ajustada sinó que obeeix a d’altres raons poden no coincidir amb les de la resta. Amb el propòsit de no condicionar-ne la lectura, però sí de justificar-la, cal establir alguns motius, ni que siguen 8.
La noia del violoncel
Jordi Campoy Boada
Columna Edicions (Clàsica): Barcelona, gener de 2019
+16 anys
368 pàgines
ISBN tapa dura: 978-8466424608
20 euros
ISBN ebook: 9788466424714
12,99 euros
Sinopsi editorial: L’Anne és una jove violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. És imperfecta i caòtica, impacient i exagerada, impulsiva i una mica promíscua. Però hi ha una característica que sobresurt de la resta i que marcarà l’esdevenir de tot: la seva manca de puntualitat. Arran d’un soroll estrany que sent a l’interior de la funda del seu instrument, l’Anne troba un objecte desconegut que la fa anar de corcoll. Aquesta troballa la porta a tibar del fil i a descobrir els seus orígens, lligats a la Barcelona dels anys 70 i a un nen que vol tocar el violoncel.
1. Dues històries amb la música com a fil conductor.
El violoncel és l’enllaç que uneix una mateixa dona amb dues ciutats i dos temps. Per una banda, Londres de 2007 on ens trobem amb una jove que toca el violoncel. I per l’altra, Barcelona dels anys 60-70 on un xiquet apassionat de la música, i de nom Julià, no pot pair la venda del seu violencel quan el pare mor i a casa necessiten els diners.
2. Una novel·la de misteri on l’atzar té un paper important.
Al llarg del llibre descobrirem de quina manera estan relacionats les dues ciutats i els dos personatges principals de cada lloc i època. Al més pur estil d’un thriller, com ara La noia del tren, res és el que sembla i el total de 50 referències musicals que hi trobem exemplifiquen els estats d’ànim d’Anne.
3. De músic a escriptor novel d’èxit.
Jordi Campoy és músic de professió i ha bastit un univers molt particular amb la seua primera novel·la que va imaginar fa temps arran d’una estada a Londres. En una entrevista, l’autor ens trasllada què significa per ell la creació literària:
[…] sense adonar-me’n, escriure es va convertir en una necessitat bàsica, una substància dependent, quelcom vital que ja no et deixa, que t’absorbeix i et xucla per sempre.
4. Els avantatges de la impuntualitat.
Anne Eckersley, la protagonista, és una jove londinenca de 34 anys que destaca per la facilitat que té a no arribar a l’hora a qualsevol cita per molt important que siga. Malgrat tots els seus esforços és impuntual i això li ho fa notar des de la portera de l’edifici on viu fins la resta dels músics de la London Symphony Orchestra Orchestra on ja fa huit anys que toca el violoncel.
5. La brevetat visual.
Els capítols del llibre van encapçalats per un títol molt breu, amb una única paraula que resumeix el tema central d’allò que hi trobarem: Respir, Llibertat, Violoncel, França, Sexe, Adéu, Ramon… A més, sovintegen les referències i les concrecions de carrers, el dia i l’hora en què la protagonista fa determinades activitats, detalls sobre personatges secundaris o els espais, les onomatopeies on es mou que doten la lectura d’un estil àgil i en temps real. Això sumat als paràgrafs de poca extensió compostos per frases breus i simples fan de la narració pròxima a l’escriptura visual dels relats cinematogràfics.
7. Un fragment.
«Potser és el violoncel, que des de dins pica contra la funda. Potser no està del tot falcat i per això fa soroll. O potser és la pica que no està ben acomodada i colpeja. O potser hi ha alguna cosa solta a dins que desconec…».
Morta de curiositat, té una necessitat imperiosa d’arribar a casa. Com a mesura pràctica per pal·liar l’ansietat, comença a aplaudir de manera compulsiva, com fa tothom. Tot seguit es menja l’Ian a petons mentre surten plegats de l’escenari.
8. La banda sonora.
Temps de lectura: 4 minuts
