fbpx
La revista més vital

8 motius per llegir “La noia del violoncel”

La tria d’un bon llibre no sempre és casual o ajustada sinó que obeeix a d’altres raons poden no coincidir amb les de la resta. Amb el propòsit de no condicionar-ne la lectura, però sí de justificar-la, cal establir alguns motius, ni que siguen 8.

portada_la-noia-del-violoncel_jordi-campoy_201811051445.jpg

La noia del violoncel

Jordi Campoy Boada

Columna Edicions (Clàsica): Barcelona, gener de 2019

+16 anys

 368 pàgines

ISBN tapa dura: 978-8466424608

20 euros

ISBN ebook: 9788466424714

12,99 euros

Sinopsi editorial: L’Anne és una jove violoncel·lista de la London Symphony Orchestra. És imperfecta i caòtica, impacient i exagerada, impulsiva i una mica promíscua. Però hi ha una característica que sobresurt de la resta i que marcarà l’esdevenir de tot: la seva manca de puntualitat. Arran d’un soroll estrany que sent a l’interior de la funda del seu instrument, l’Anne troba un objecte desconegut que la fa anar de corcoll. Aquesta troballa la porta a tibar del fil i a descobrir els seus orígens, lligats a la Barcelona dels anys 70 i a un nen que vol tocar el violoncel. 

1. Dues històries amb la música com a fil conductor.
El violoncel és l’enllaç que uneix una mateixa dona amb dues ciutats i dos temps. Per una banda, Londres de 2007 on ens trobem amb una jove que toca el violoncel. I per l’altra, Barcelona dels anys 60-70 on un xiquet apassionat de la música, i de nom Julià, no pot pair la venda del seu violencel quan el pare mor i a casa necessiten els diners.

2. Una novel·la de misteri on l’atzar té un paper important.

Al llarg del llibre descobrirem de quina manera estan relacionats les dues ciutats i els dos personatges principals de cada lloc i època. Al més pur estil d’un thriller, com ara La noia del tren, res és el que sembla i el total de 50 referències musicals que hi trobem exemplifiquen els estats d’ànim d’Anne.

3. De músic a escriptor novel d’èxit.
Jordi Campoy és músic de professió i ha bastit un univers molt particular amb la seua primera novel·la que va imaginar fa temps arran d’una estada a Londres. En una entrevista, l’autor ens trasllada què significa per ell la creació literària:

[…] sense adonar-me’n, escriure es va convertir en una necessitat bàsica, una substància dependent, quelcom vital que ja no et deixa, que t’absorbeix i et xucla per sempre.

4Els avantatges de la impuntualitat.

Anne Eckersley, la protagonista, és una jove londinenca de 34 anys que destaca per la facilitat que té a no arribar a l’hora a qualsevol cita per molt important que siga. Malgrat tots els seus esforços és impuntual i això li ho fa notar des de la portera de l’edifici on viu fins la resta dels músics de la London Symphony Orchestra Orchestra on ja fa huit anys que toca el violoncel.

5. La brevetat visual.

Els capítols del llibre van encapçalats per un títol molt breu, amb una única paraula que resumeix el tema central d’allò que hi trobarem: Respir, Llibertat, Violoncel, França, Sexe, Adéu, Ramon… A més, sovintegen les referències i les concrecions de carrers, el dia i l’hora en què la protagonista fa determinades activitats, detalls sobre personatges secundaris o els espais, les onomatopeies on es mou que doten la lectura d’un estil àgil i en temps real. Això sumat als paràgrafs de poca extensió compostos per frases breus i simples fan de la narració pròxima a l’escriptura visual dels relats cinematogràfics.

6. Un misteri com a desencadenant del conflicte.Un dia, Anne nota que dins la funda del seu instrument hi ha alguna cosa que abans no hi era. Es tracta d’un objecte antic que la jove desitja saber de què es tracta i quin tipus de relació té amb ella. Les seues investigacions la porten fins a Barcelona on elements comuns amb la seua vida: la música, el violoncel i l’amor cap a la música compartit per un xiquet

7. Un fragment.

«Potser és el violoncel, que des de dins pica contra la funda. Potser no està del tot falcat i per això fa soroll. O potser és la pica que no està ben acomodada i colpeja. O potser hi ha alguna cosa solta a dins que desconec…».
Morta de curiositat, té una necessitat imperiosa d’arribar a casa. Com a mesura pràctica per pal·liar l’ansietat, comença a aplaudir de manera compulsiva, com fa tothom. Tot seguit es menja l’Ian a petons mentre surten plegats de l’escenari.

8. La banda sonora.

https://www.youtube.com/watch?v=c18UdSCeV8Q

Temps de lectura: 4 minuts

0

Deixa una resposta

Utilitzem cookies PRÒPIES I DE TERCERS per fer anàlisis d'ús i de mesura de la nostra web mer a millorar els nostres serveis. Si continues navegant, considerarem que n'acceptes l'ús. Pots consultar la nostra política de cookies, on a més trobaràs la forma de configurar el teu navegador web per a l'ús de cookies

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close