La tria d’un bon llibre no sempre és casual o ajustada sinó que obeeix a d’altres raons que no han de coincidir amb les de la resta. Amb el propòsit de no condicionar-ne la lectura, però sí de justificar-la, cal establir alguns motius, ni que siguen 8.
Títol: La Vall dels Nabius
Diversos Autors
Il·lustracions de Joan Antoni Poch i Fina Rifà
Bromera (Espurna, 31): Alzira (València), primera edició de 1997
+14 anys
265 pàgines
Preu: 10,95 euros
ISBN: 9788476603215
Sinopsi editorial: Onze dels escriptors més representatius de la literatura infantil i juvenil, residents a diferents comarques de la nostra geografia, reben una telefonada inesperada. Una veu d’home, amable i engrescadora, els convida a passar un cap de setmana a les Valls d’Àneu, però hi posa una condició: s’han de comprometre a posar en marxa la imaginació i escriure un relat inspirat en el territori d’aquell meravellós paratge pirinenc. Sense dubtar-ho, els implicats accepten i hi conviuen junts uns dies durant els quals, guiats pels aneuencs, es veuran immersos en les més inesperades i emocionants aventures.
Quin pot ser el resultat de tot això? La resposta la trobareu en aquest llibre, on es recullen les onze narracions que els escriptors van redactar després de la seua inoblidable experiència. Hi trobareu fets històrics, morts inexplicables, amors possibles i impossibles, músics de rock, situacions heroiques, bruixes i, fins i tot, algun que altre segrest imprevist…
1. Els autors són: Pep Albanell, Mercè Canela, Joaquim Carbó, Pep Coll, Teresa Duran, Josep Antoni Fluixà, Josep Franco, Àngels Gardella, Gabriel Janer-Manila, Andreu Sotorra i Josep Vallverdú.
Tots onze autors representen el bo i millor de la literatura infantil i juvenil arreu d’un mateix territori lingüístic on el paisatge és més que un escenari on es desenvolupen els fets i que suposa tot un repte per aquests escriptors.
Els títols dels contes són: L’home del carrer; A punta de dia; Muntanyes somiades o “Un que no hi va poder ser”; Tots els nens van al cel; El darrer retorn; Un cap de setmana a les Valls d’Àneu; Miracle a Santa Maria, Blanc; Si mossèn Alcover hagués tingut un 2CV; El ferrocarril blanc i La Cona.
2. El llibre presenta un recull de contes amb un mateix paisatge com a fil conductor, però que cada autor explora des de diferents punts de vista.
D’aquesta manera, hi trobem veus narratives, estils, temàtiques i varietats lingüístiques molt diverses que conviden a un viatge per tota la geografia del nostre territori.
3. Aquest projecte d’escriptura col·lectiu recorda “L’any sense calor” de 1815 on diversos escriptors es plantejaren com a repte escriure relats d’un mateix gènere i entre els quals cal destacar Frankenstein o el modern Prometeu, de Mary Shelley.
L”erupció del volcà de l’illa Sumbawa d’Indonèsia provocà una forta baixada de les temperatures a tot Europa i el nord d’Amèrica, i l’autor Lord Byron va convidar a alguns escriptors amics a passar uns dies a una mansió propera al llac suís de Leman.
L’autor gallec Agustí Fernández Paz va plantejar en La neu interminable (Bromera, 2016) la confecció de contes en grup tot i en homenatge als escriptors romàntics anglesos, a la creativitat i la imaginació.
4. Més tard, la mateixa editorial Bromera que publica aquest llibre i també el de Agustín Fernández Paz, proposa una iniciativa semblant amb el llibre Subsòl d’Unai Siset (Bromera, 2010).
Una fotografia del metro de París és el detonant d’una sèrie de narracions que signen set veus: Esperança Camps, Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Alan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó.
A través d’aquests relats, coneixerem les passions i les vides internes, les frustracions i les desesperances, els secrets i els somnis d’aquestes persones que, gràcies al doble objectiu de la fotografia i de l’escriptura, han esdevingut personatges. Basades en la força de la imatge i de la paraula, aquestes narracions ens revelen una trama tan intrigant com de diversa és la personalitat d’Unai Siset, de qui podem assegurar que li agrada fer fabulacions, inventar-se altres vides per a després escriure-les.
5. Les iniciatives abans esmentades no són noves. L’escriptora Josefina R. Aldecoa va publicar La casa gris (Alfaguara, 2004), un llibre on fa una reinterpretació de la seua estada a la “Crosbi Hall“, una Residència de Dones Universitàries Postgraduades situada al barri aristocràtic i de marcat ambient literari de Chelsea.
Encara que aquesta escriptora en llengua castellana va passar treballar durant sis mesos de l’any 1950 en tasques no qualificades, l’experiència fou molt enriquidora a nivell cultural, personal i artístic.
Me sobrecoge una calle muerta, destrozada en la guerra. A ambos lados de la calzada, las aceras levantadas, las casas desaparecidas, los jardines convertidos en selva. Es imposible, parece imposible que la guerra tan cercana haya sido cubierta por este florecer del césped, el musgo, las flores. Parece una calle muerta hace siglos, callada. Ni una casa está siendo reconstruida. Ni un jardín explorado. Hay camas partidas en dos, despedidas en el estallido repentino de las paredes, disparadas, apoyadas ahora en el árbol, podado violentamente por los cascotes, que ya tiene nuevas ramas.
6. És innegable que el fet d’estar envoltats de persones amb una mateixa dèria escriptora, l’aïllament i trobar-se en un lloc totalment diferent al que acostumen viure són disparadors de la imaginació, la creativitat i donen bons resultats.
En l’actualitat existeixen Residències d’Escriptors on és obligatori passar per un procés selectiu. Una d’aquestes residències és l'”Art Omi-Leding House” de Nova York. L’Institut Ramon Llull, que hi col·labora des del 2010, va anunciar aquest mateix any 2018 dues beques per a escriptors en llengua catalana i un dels requisits eren tenir publicada una obra en català de qualsevol gènere literari: narrativa, poesia, teatre, no-ficció o literatura infantil i juvenil.
7. En l’ensenyament de llengües es parla de dos tipus de lectura segons el propòsit didàctic: lectura extensiva (posa més èmfasi en el significat global d’un text en el seu context i està orientada a promoure l’hàbit de la lectura) i lectura intensiva (parteix de textos breus per reforçar i ampliar el lèxic dels aprenents de manera que el coneixement siga més profund, complet i específic).
Des d’aquesta perspectiva, el conte com a narració breu i completa permet un treball intensiu de la lectura que ajuda el lector a controlar el seu procés d’ensenyament i aprenentatge tot i fent atenció tant al significat com a la forma de la llengua.
8. La lectura de contes demana una sèrie de competències diferentes a les de la novel·la i els beneficis són, conseqüentment, d’altres.
L’escriptor argentí nascut a Bèlgica, Julio Cortázar, va explicitar en el llibre Algunos aspectos del cuento (Cuadernos Hispanoamericanos,1958) algunes de les diferències més rellevants entre conte i novel·la:
El cuento es “… una síntesis viviente a la vez que una vida sintetizada, algo así como un temblor de agua dentro de un cristal, una fugacidad en una permanencia.” […] “Mientras en el cine, como en la novela, la captación de esa realidad más amplia y multiforme se logra mediante el desarrollo de elementos parciales, acumulativos, que no excluyen, por supuesto, una síntesis que dé el “clímax” de la obra, en una fotografía o en un cuento de gran calidad se procede inversamente, es decir que el fotógrafo o el cuentista se ven precisados a escoger y limitar una imagen o un acaecimiento que sean significativos”.
I més endavant elabora una analogia entre la boxa, que considerava un esport en absolut violent, i tots dos gèneres:
“La novela siempre gana por puntos, mientras que el cuento debe ganar por nocaut” .
Imatge: via Pexel
Temps de lectura: 6 minuts
