S’hi va resistir fins a l’últim moment, però al final se les va acabar posant. No li agradava la seva cara amb les ulleres: els ulls li quedaven massa petits, al voltant del nas se li feia una marca vermella que encara augmentava més els seus narius i al darrere de les orelles es notava una nosa a la qual no s’acostumava de cap de les maneres.
No havia tingut cap altre remei: els seus pares l’hi havien dit —al principi amb bones paraules i al final amenaçadorament— que ja n’hi havia prou de topar a tot arreu i de tornar a casa amb blaus, bonys i rascades. Malgrat tot ella preferia les conseqüències d’aquells petits accidents que no pas el binomi muntura-vidres, fossin del tipus que fossin.
Durant els primers instants va quedar horroritzada. No obstant això, es va donar una mica de marge, perquè les coses, amb paciència, sovint tenen un caire diferent. Però ni el pas dels minuts, ni de les hores, ni dels dies, ni de les setmanes li oferia una explicació de tot plegat.
De veritat que al forner li havien omplert la façana del seu negoci amb aquelles paraules d’odi? I que una dona amb qui havia coincidit alguna vegada al parc estava demanant almoina a la sortida del mercat? I que el veí del quart ja no podia caminar i per moure’s necessitava una cadira de rodes i algú que la hi empenyés? I que al solar on hi havia sigut tan feliç de petita hi estaven construint un edifici enorme i luxós a preu fet? I que la mare d’un amic seu robava crema hidratant i perfums de la drogueria per revendre’ls? I…
Al cap d’un mes i mig va decidir que ja en tenia ben bé prou. Es va treure les ulleres i les va tornar a desar al calaix d’on no havien hagut de sortir mai. Preferia els blaus, els bonys i les rascades que no pas veure amb nitidesa la realitat que l’envoltava. Allò sí que era una veritable catàstrofe i no pas la seva vista borrosa.
Temps de lectura: 1 minuts
