En silenci, com sempre, s’acomodà al seu banc preferit. Feia dies que el vent s’havia detingut i un tímid sol escalfava la seva calba. Deixà el bastó a un costat, s’escarxofà i esbotzà un tímid somriure. Allà el va trobar la vella Montserrat quan va sortir a escombrar la porta de sa casa: mirant la floristeria d’enfront.
- Que, senyor Tomás, prenent el sol?
- Ja veu… avui les flors estan precioses
- Si, sembla que enguany la primavera arribarà abans…
- Em recorda al primer cop que vaig veure al meu gran amor; aleshores hi havia uns grans cistells de flors a la entrada. Em vaig quedar com quinze minuts astorat, aleshores va sortir una noia, era més bonica que la més bonica de les flors que oferia. Va riure al veure la meva cara de babau i em va regalar una rosa, roja i olorosa…
- Sí, senyor Tomás, es va casar amb ella, ¿veritat que sí?
- És que era molt bonica… no anava a permetre que es marcís.
- Ben be que va fer molt be, senyor Tomás! He de tornar a dintre, a fer el dinar. Gaudeixi del bon dia!
Mirà un parell de cops més l’aparador, prengué el bastó i marxà cap a sa casa, uns carrers més enllà. Tal com era el seu costum deixà el bastó al paraigüer i dedicà un ample somriure i una carícia suau amb el dit índex a la rosa seca i una mica descolorida que descansava damunt un drap de seda a la còmoda de la entrada.
FI
Temps de lectura: 1 minuts
