No coneixia de ben res el local on em vas citar. Suposo que el vas triar per fer foc nou, per no haver de trobar-nos on solíem fer sempre, amb un ambient massa viciat per resoldre res. I a nosaltres, justament, ens calia aclarir moltes coses. D’enllà dels anys però també del present, per no esguerrar-nos el futur.
Només entrar-hi em van impactar aquelles parets de neu. Devia fer poc que els pinzells, ben gruixuts, les havien llepat amb avidesa, perquè no es podia —o almenys jo era incapaç de fer-ho— detectar cap imperfecció. Ni un pèl enganxat, ni un bony inoportú, ni una marca de llapis o bolígraf fet per error.
Amb tretze passes —les vaig comptar i, supersticiosa de mena, una fiblada em va abraçar l’estómac— vaig arribar a la taula on t’havies assegut. Estaves sol, vestit de negre. Amb una tassa de cafè al davant, també sol i ben negre. Com un corb, com el petroli, com l’atzabeja.
Els torrats i el deix de vainilla que desprenia se’m van instal·lar als narius. Quina combinació més meravellosa! Sense paraules, només amb un gest coordinat de cap i d’ulls, en vaig demanar un d’igual per a mi, i al cap de tres minuts mal comptats el cambrer me’l va servir a la taula.
Ja podíem començar. A parlar, a dialogar, a debatre, a discutir. Com n’hi volguéssim dir: la paraula, en aquest cas, no feia la cosa, perquè la cosa només la fèiem nosaltres.
Però tot i els intents no ens en vam sortir. Ni amb el primer cafè ni amb els altres dos que el van seguir. Això nostre també era semblant a un corb, al petroli i a l’atzabeja. Amb el temps havia anat adquirint el mateix cromatisme, i ni aquella aroma tan captivadora d’ocres i groguencs havia aconseguit canviar-lo. Definitivament ja no hi havia ben res a fer.
Temps de lectura: 1 minuts
