Més enllà dels ulls Francesc Palanca, seguint una idea de Bea Vil
Eren tots, somrient des de dalt: els avis, els cosins, sos pares més enrere, fins i tot la tieta Joana. Tots ells el miraven de fit a fit, i li deien bajanades; cap d’ells semblava adonar-s’hi que cada cop estava més incòmode. Intentà moure un braç per apartar-los però gairebé no va poder. Estava com paralitzat, li costava moure els braços o les cames, i això que li havien tret les corretges aquelles tan molestes. I, malgrat tot, allò no era el que feia més por: estaven al descobert, podia veure les seves cares al complet. Va provar de parlar però sols va poder emetre algun so sense sentit; ho havia de provar de nou abans que la tieta Joana l’agafara. Va prendre tot l’aire que va poder, i es concentrà en cridar. Aleshores l’embruix es va trencar, tornava a ser a la seva habitació. Alguns rajos de sol aconseguien entrar per les escletxes de la persiana. Va escoltar passes pel corredor, no tardaria a obrir-s’hi la porta.
― Estàs bé, Simó?
― Sí, mare. He tingut un somni molt estrany.
― Pobret meu, has tingut un malson. – li va acaronar els cabells – Bo, ara ja ha passat. Canvia’t de roba que el desdejuni és a taula. Que avui és el darrer dia al “cole”! Ja m’ensenyaràs les notes després.
Es va vestir a correcuita, per ser cert tenia gana. Es va engolir un parell de croissants amb melmelada i un bon got de cacau, va prendre la seva motxilla, es va posar la mascareta i va anar a buscar la seva bici. Feia una mica de fred per anar pedalant però va pensar que li podia anar be per calmar la ment. Per molt que ho intentava seguia veient com els seus cosins, el seu oncle, els seus avis… el miraven des de dalt. La veritat és que no podia assegurar que foren els seus cosins de veritat; o siga, ho semblaven, especialment en els cabells i la mirada, però semblaven més joves. I de segur que no recordava com tenia els llavis la cosina Lucy.
― Eh! Pringat! Si segueixes mirant les musaranyes arribaré al cole abans que tu!
Susana. Endinsat en els seus pensaments, no se n’havia adonat que tenia la seva bicicleta rosa molt a prop. I aquella batalla, que es remuntava als temps immemorables del jardí d’infants quan feien dringar les seves rodetes, era sempre prioritària. Especialment perquè portava vuit victòries consecutives en les darreres setmanes. Susi, com ell, havia arribat a un pacte amb sos pares: deixar la gimnàstica a canvi d’anar en bicicleta al col·legi i tornar (sempre que el clima acompanyara, per descomptat). La idea havia sigut seva, però com els seus respectius pares també eren amics des de sempre doncs al final també ho proposaren a Simó, que va acceptar amb els ulls tancats. Es va preguntar si algun cop havia vist la seva amiga sense la mascareta posada, perquè tampoc ho podia recordar. Foren precisament aquells pensaments els que permeteren a Susi trencar per fi la ratxa.
El darrer dia de “cole” de l’any era un dia especial, no sols perquè és el dia d’arreplegar les notes, tan esperat entre els més estudiosos. A més els professors muntaven alguns jocs abans de l’hora de sortida com un “pim-pam-pum”, la pesca de la granota, o dianes amb dards, però com únicament podien estar dos nens per cada joc a la fi era una mica avorrit. Per això Simó i Susi solien marxar a un lloc més apartat del pati, entre dos arbres, on podien seure a la gespa, sempre a dues passes de distància, per menjar-se l’entrepà d’esmorzar tranquil·lament. Amb mola cura es posaren una mica de gel de l’ampolleta que sempre duien damunt, i obriren un bocinet de paper d’alumini. Avui hi havia tonyina amb olives.
― Moltes carabasses? – Susi va seure en la gespa.
― Res! Continue net. I tu?
― Coneixement del Medi, però és que Emilio em té mania.
― Saps que tos pares no es creuran això.
― Algun dia ho faran i ja veuràs! – Susi va fer un mos, per sota de la mascareta – Ei, et trobe estrany. És perquè has rebut una pallissa ciclista?
― Ja, ja… has guanyat per poc. No arriba ni a mitja roda. És que… he tingut un somni molt estrany aquesta nit. Estava paralitzat, davant la meua família. I tots em miraven i feien bajanades. I cap d’ells portava mascareta.
― Doncs quin mal rotllo, no?
― No veges com m’ha deixat! Ara no faig més que imaginar la gent sense mascareta.
― A mi també? T’agradaria veure’m?
― Doncs… – Simó es va posar roig com una tomaca.
― Va, no sigues covard. No creus que siga bonica? – Susi es subjectava la part de sota de la mascareta amb les dues mans.
― A veure… tens uns ulls bonics, però no sé… més enllà dels ulls, potser tens una berruga molt lletja en la punta del nas.
― Ets un beneit, Simó! – Susana li va donar un colpet amistós al muscle – El meu avi em va dir una volta que quan érem joves la gent no portava mascareta. Potser la teva àvia et pot contar alguna cosa.
― És una idea genial! Després aprofitaré per visitar-la – Per la megafonia ja s’anunciava la tornada a les aules – Et repte a una carrera fins a la porta!
El dia abans de la nit de Nadal la seva àvia cuinava les postres pel sopar, i els retalls de xocolata i les restes de massapà eren una bona recompensa per una cuinera i el seu ajudant de cuina, malgrat que per prendre’ls s’havia d’esperar que els pastissos estigueren al forn. Aleshores la seva àvia treia un parell de gots de llet i un plat amb viandes, i xerraven una estona sobre les classes o els amics. La idea de mencionar el somni era més fàcil tenir-la que realitzar-la, així que per moments Simó va estar una mica distret.
― Et passa alguna cosa, Simó? Avui estàs molt pensatiu.
― Vaig tenir una mena de malson anit, hi éreu tots: La mare, el pare, els cosins, tieta Joana… i l’avi i tu també hi éreu. Tots fèieu cara d’alegria però cap de vosaltres duia la cara tapada.
― AI, Simó. Això devia ser el teu primer aniversari. Estaves molt guapot amb el teu pijameta de panda. Tos pares convidaren tota la família, i després ens menjarem un pastís que comprà el teu avi, que va resultar massa sec. El teu avi tenia molta mà per arreglar coses, però molt mala vista en rebosteria. Espera un momentet.
L’àvia es va alçar de la taula i entrà en l’habitació que sempre hi era tancada. Poc després va sortir amb un sobre groguenc a la ma, feia pinta d’estar molt gastat.
― Mira, aquestes fotos són d’aquell dia. Allà hi ets tu en el cotxet; eres tot somriures. Com ara, si fa no fa. En aquesta estaves adormit. Mira, aquestos són els teus cosins, que aleshores tenien cinc i vuit anys. Et feien emprenyar una mica amb el sonall que et va regalar la tieta Joana. I en aquesta estem tots plegats, tu ets als braços de la mare.
― Però cap de vosaltres anava tapat!
― És que aleshores no estava prohibit, i podíem ser molts a casa. No deu, com ara. Va ser com un any i mig abans del virus.
― Jo em pensava que el virus havia estat ahí de sempre.
― És que eres molt petit per recordar-ho, però sorties al parc amb la careta descoberta. – l’àvia va sospirar – Ja fa molts anys que no te la veig, en persona.
― Si us plau, àvia! Conta’m més coses!
― Doncs veuràs, el món era igual… però diferent. No sé si m’entens. La gent es vestia igual, anava a quasi els mateixos llocs… però no hi havia tristor. La gent somreia pel carrer. Els parcs estaven oberts sempre, no com ara que sols ho fan un parell d’hores al dia. I podia anar tothom, fins i tot a la volta.
― I al cole també anaven descoberts?
― I jugaven al pati, fins i tot compartien entrepà. Que tampoc és que estiguera bé… no saps quins refredats agafava el teu cosí Dani, perquè compartia berenar amb una amigueta! Mira, aquí tinc alguna més. Aquesta, on vas tan abrigat, és quan anàrem amb el teu avi al mercat de Nadal. Quin fred feia! Era de gom a gom. Va ser el dia que compràrem la figureta del pastor per al betlem, el teu avi te la va donar per fer-t’hi una gràcia i tu la llençares contra la paret. Així que a la vesprada anàrem per altra.
― Ala! Si caminen tots en desordre! No hi ha fileres! I què va passar? Com és que ara no es poden fer aquestes coses?
― Be, és que les coses es posaren una mica lletges. Va començar a contagiar-s’hi molta gent, es posaren molt malalts. Els governants estaven desbordats, mai havien fet front a una cosa així. Primer estiguérem tres mesos sense gairebé eixir de casa. Tos pares ho passaren malament, tu tenies dos anyets i no sabien què fer amb tu tot el dia a casa; per això ton pare va fabricar un teatret. Ja saps quin. Després les coses milloraren, però igualment haguérem de seguir prenent mesures per no emmalaltir: posar-nos guants, rentar-nos amb el gel, portar mascareta… Primer un poc, després més. A la fi, per tot. Tancaren parcs i jardins, preneren mesures per no contagiar-s’hi. Però això no va ser tot.
― Encara passaren més coses?
― La gent, Simó, que va agafar por. Por i vergonya. Primer deixaren de fer-se fotografies descoberts, perquè sempre hi havia algú, conegut o no, que els deia “insolidaris” o alguna cosa semblant. Després amagaren aquelles que ja tenien, o les destruïren. Supose que tos pares les deuen tenir guardades per algun lloc; jo de tant en tant les trec i les mire. Vaja! – un timbre sonà des de la cuina – Crec que els pastissos estan llestos. Els vols tastar?
― Millor no, iaia – Simó arreplegà les seves coses – Preferesc fer-ho amb tothom, demà a la nit.
― Ai! Però què bo és el meu netet…
Va sortir just a temps que es fera massa fosc com per muntar en bicicleta; ell es defenia prou be com el “Batfar” halogen que li va instal·lar el pare, però en sa casa es preocupava si tornava massa tard. “Ja estic a casa!”, va cridar només traspassar el llindar i treure’s la mascareta.
― Simó! Fes el favor de no deixar la teua motxilla tirada en l’entrada, porta-la a la teva habitació, que per això està!
Obedient, però a mitges, llençà la seva motxilla en la butaca de lectura. Damunt la taula encara seguia el paper amb què tots els anys escrivia la carta als Reis Mags, a meitat fer. La vesprada anterior havia començat a escriure-la, però no se li acudia res més enllà de l’habitual, així que ho va deixar per altre moment. Va treure de la seva motxilla la foto que havia agafat prestada del sobret de la seva àvia. Allà eren tots, somrient, amb la cara descoberta. La mare, el pare, els seus avis, els cosins, tieta Joana i tiet Rodrigo. Fins i tot ell mateix el mirava somrient. I aleshores va saber què havia de demanar; va seure de nou a la cadira, tirà la carta a meitat escriure a la paperera, i començà una de nova: “Benvolguts Melchor, Gaspar i Baltasar…”
FI
Temps de lectura: 10 minuts
