No pot apartar la mirada de la cara emblanquinada del Rei. Petrificada pel fred, agafa la mà dels seus pares i dirigeix l’esguard cap a la comitiva. Imagina com seria estar allà dalt. Solemne, poderosa, respectada. Recorrent els carrers a cavall, precedida per la llarga llengua de torxes enceses i bruses negres, que avancen com un rèptil en flames serpentejant els carrers del poble.
El ‘Rei Pàixaro’, un personatge grotesc i medieval que sobreviu en la memòria del poble de Biar com a protagonista d’una genuïna festa d’hivern. Des de fa centenars d’anys, durant el cap de setmana més proper a Sant Antoni, el monarca retorna al poble, diuen que per a cobrar l’impost del delme a la població local. En tot cas, ho fa per a subvertir l’ordre establert, en la línia de les festes de l’altre, com poden ser ‘Els Folls’ del Camp de Mirra o d’Ibi. A canvi dels tributs, ironies de la vida, les colles l’afalaguen amb menjar i beure, i més beure. Tot ben amerat d’herbero i mistela. El monarca ha de parar obligatòriament en cadascuna de les nombroses fogueres que escalfen els carrerons de la vila i li donen la benvinguda.
No fa ni vint minuts que el Rei ha eixit del “palau”, coronat, brandant la quadribarrada, acompanyat del seu seguici. Amb la cara emblanquinada i les galtes enrogides. Un parell de bufons, dansaires alegres que ballen al pas de cada foguera, l’acompanyen amb el rostre il·luminat pel foc. A les regnes del cavall, els ‘simileros’, un parell de soldats que mantenen en calma l’animal. La gent, arremolinada a les portes, esclata amb el primer grall de la dolçaina i arranca a caminar per a acompanyar la cavalcada.
Igual que oneja una bandera, així mou les seues mans enfront de cada grup de veïnes que troba al seu pas. Ho fa amb el braç que li queda lliure i amb l’altre es manté unida a la seua mare mentre avancen. Imita el gest majestàtic del Rei Pàixaro, que saluda als plebeus que es descobreixen al seu pas. Fins i tot creu notar com les seues cames descansen sobre la muntura. Compassa els bots dels muscles al trot del cavall. El seu cap i la corona dansen al mateix ritme. I un somriure se li encén entre les galtes.
De sobte, nota com agafen la mà que volava lliure. Unes urpes més grans que les seues l’han rodejada, com qui subjecta un colom que vol batre les ales. El seu pare s’ha adonat de les fantasies que li ressonen dins del cap. En què collons pensa? Xiqueta somniadora… no veu que només els homes poden ser reis? Més encara, El Rei. Ningú prendria en compte el personatge, si darrere de l’espessa barba s’amagaren desafiants els trets delicats d’una dona. Perquè barba n’ha de dur. Una madeixa de cabells blancs que descansen sobre la cara i oportunament s’esgallen a l’altura de la boca, per deixar escapar la tradicional proclama, “Vítol a Sant Antoni”.
De tot això, el pare no n’ha dit res. Ni tampoc ha badat boca, que en té prou amb aguantar amb fermesa una cigarreta com un gos mossega el seu os. Malgrat tot, ella ha captat el sentit últim del missatge. Ara es deixa arrossegar darrere la comitiva en la ziga-zaga de carrerons. Agafada pels dos braços. Captiva. No ho entén. El pare ha provat de transmetre-li la passió per la festa des de ben menuda. És un dels veterans de la Comissió i sempre està disposat a fer el que calga. Preparar els ‘fatxos’ -les torxes que han de mantenir-se enceses durant tot el recorregut-, vendre loteria, enllestir les cistelles de la rifa o cuinar per a tota la resta. Per què no li agrada que desitge ser ell? Ser Reina? La Reina Pàixaro? O seria “Pàixara”?
No sap ni el nom que li pertocaria. Mala peça de teler. Aprendrà que les coses passen a existir en el moment en què són anomenades…
Totes eixes cabòries les recorda mentre subjecta, ara, amb una mà les regnes del cavall i amb l’altra la bandera. Coronada. Amb la cara emblanquinada i les galtes acolorides. La plaça és plena a vessar i ella està plantada al bell mig. Un torrent de sentiments li rebenten a la gola. El murmuri dels assistents creix. Una gota de suor li brota del casc. Regalla pel front, mentre s’emporta el polsim blanc que li cobreix el rostre, i avança per la comissura dels llavis fins a trobar la boca. Es passa la llengua per mantenir-los humits i empassa saliva. El moment ha arribat. Un calfred escala des de les cames, fins a arribar al coll i cremar-li la veu.
Finalment aconsegueix dir-ho. Quatre paraules esclaten fora de les dents i ressonen per tota la plaça.
– Vítol a Sant Antoni!
* Relat dedicat a la Comissió de Festes de Sant Antoni Abat de Biar, i a totes les persones que mantenen viva la festa.
Temps de lectura: 4 minuts
