Tres voltes completes havia pegat el sol a la terra des que l’avi ja no era entre nosaltres. En eixos anys l’absència s’havia tornat normalitat. De vegades semblava que acabava de morir, però d’altres calia forçar la memòria per dibuixar el seu rostre i recordar-lo tal com era, amb aquell gest satisfet al rostre, a mig camí entre el somriure i la seriositat. Tenia gravada a foc eixa mirada i, tanmateix, sovint es difuminava fins ser irreconeixible. Es diluïa, s’evaporava.
Al principi l’àvia va guardar un dol rigorós. De negre per dins i per fora, a dures penes veia la llum. Alguns rajos de sol despistats entraven al seu menjador a través de les persianes, sempre abaixades, però això era tot. Tampoc no eixia al carrer. Quan anàvem de visita i tractàvem de construir una conversa amb ella, les paraules acabaven esfumant-se, com arrossegades pel vent. Creuar més de quatre frases era un triomf. Se suposava que s’havia de sentir així, i així es sentia. Complia amb el ritual. Ni rastre quedava de quan li brillaven els ulls i ens somreia amb una boca plena de dents, on semblava que no en cabien més.
De jove ella era una xica molt espavilada, aventurera, fins i tot. Li agradava cantar al cor de l’església. Es reunien dues vegades per setmana a assajar, més els diumenges a la missa. Havien arribat a fer algun viatge a pobles del voltant per cantar a diferents celebracions. També llegia, i no només el missal, sino que tenia per costum fullejar el diari els dissabtes. A casa tenia mitja dotzena d’obres clàssiques, llibres dels més coneguts desperdigats per les prestatgeries. Amb diferència, però, el que més gaudia era caminar tota sola per la muntanya. A la seua època no era el més normal, i molts la miraven amb desconfiança quan marxava amb l’única companyia d’unes botes, el seu bastó i la motxilla. Que anava a fer ella sola? Tant li feia el que pensaren, quan s’enfilava per qualsevol senda bosc endins no li preocupava res del que a cada passa deixava enrere.
Va ser en un ball popular, durant les festes del poble, quan va conèixer l’avi. Els veïns i veïnes s’ajuntaven el dia de Sant nosequè, un de tants, a la plaça de l’Ajuntament. Amb el barral de vi regaven les converses, tot acompanyat de pa i formatge, a repartir entre cada persona del grup. Celebraven en honor al Sant, però ells es pegaven l’homenatge. Va arribar la nit i les converses fluïen. Un conjunt tocava al centre de la placeta. Un home es va arrimar i començaren a parlar d’açò i d’allò. Mica en mica es van separar de la colla, rient i xarrant fins que es va apagar l’última nota dels músics. Aquella nit no va passar “res”. Ni la següent tampoc. Però van començar a festejar i es va fer habitual veure’ls eixir junts.
D’homes, l’àvia n’havia conegut més. Tot i ser creient, el que feia o deixava de fer no li ho dictava ningú més que els seus impulsos. Amb tot, l’avi, deia ella, era diferent. Es sentia molt còmoda quan estaven junts i parlaven de qualsevol tema. Els agradava anar al vell cinema, ara desaparegut, i besar-se a les fosques. Mentrestant la pel·lícula, estúpida, continuava com si la història que ells anaven filant no fora més important que aquells fotogrames encadenats. El guió de la seua vida va continuar de manera idíl·lica, fins que es van casar.
Les seues dos ànimes s’entenien molt bé però quan es van veure rodejades pel ciment de la llar les coses van començar a canviar. L’avi treballava a una de les fàbriques del poble, en un forn de ceràmica. De vell li fèiem broma perquè la seua cara semblava esculpida en argila. Durant onze hores, mentre el foc crepitava al seu costat, apilava rajoles, manises i blocs i els duia al magatzem. Dia rere dia. I dia rere dia l’àvia feia tota la feina de la casa. Anava a comprar, cuinava, netejava, endreçava les habitacions i anava a rentar al llavador. La seua suor només l’observaven els quadres de la casa.
El caràcter de l’avi va anar amargant-se. D’un dia al dia següent no es notava, tampoc amb el tracte amb la gent, però si el comparaves amb com era abans la diferència era notable. Estava podrit, però els símptomes es feien visibles molt a poc a poc. Un dia, encara al poc de casar-se, l’àvia va proposar d’anar junts a la muntanya. A ella li donava la vida i, entre unes coses i altres, no havien pogut anar junts des del matrimoni. L’avi va respondre que estava baldat, ja treballava tots els dies com per cansar-se el cap de setmana. Tot seguit es va posar la boina i va enfilar cap a la taverna. Com tots els dissabtes, els amics feien la xarradeta a l’hora del vermut. Quan va sortir per la porta l’àvia va preparar la motxilla i se’n va anar a la muntanya, el seu refugi, sense donar-li més importància.
Va tornar que ja era fosc, però no massa tard. Entrava l’hivern i les hores de sol eren poques. Es sentia plena d’ànim i li semblava que al seu pas els carrers s’il·luminaven un poc. L’àvia va obrir la porta de casa amb cura i després d’abocar les deixalles del dinar a la brossa, va caminar fins el menjador. El foc d’una espelma deixava veure les restes del dinar damunt la taula. Un tros de pa envoltat de molleriques, llonganissa seca rosegada, una cunya de formatge a trossos i una botella de vi a la que ja se li veia el cul. Darrere, l’avi li clavava uns ulls que ella mai havia vist… una mirada negra. Sola a la muntanya? Amb el dinar sense fer? Què havia fet fins la nit? Amb el permís de qui? Si els homes amb què feia el vermut s’enteraren… Ni es podia saber ni es podia repetir.
No van anar a missa al dia següent. L’àvia no va a aparèixer a l’assaig del cor i ningú la va veure aquella setmana. Amb el temps, que diuen que tot ho cura, van recuperar les rutines i una certa normalitat. El silenci i la pols van cobrir eixe moment i ningú en va parlar més, ni tan sols ho van nomenar. No havia passat.
Açò no ens ho va contar l’avi, ja difunt. Tampoc l’àvia.
Després de més d’un any plorant el traspàs del seu espòs, l’àvia va tornar a les reunions que de tant en tant mantenia amb les amigues de sempre. La casa d’una d’elles, fadrina, era l’espai ideal per teixir complicitats, fils i paraules a resguard de l’exterior. Al voltant del braser posaven en comú tot allò que no s’atrevien a dir fora d’aquella escalfor. Més de cinquanta anys van passar fins que l’àvia va poder contar què va passar aquella nit. Només la mort li havia permès tornar a obrir-se a la vida. Anys després de morir l’àvia, una de les amigues ens ho va contar a la família.
Encara la recorde cantant mentre planxava a l’habitació de dins. Només l’escoltaven les quatre parets de sa casa. Els ulls clavats a través de la finestra en la muntanya, fixa, immòbil, ja inabastable per sempre més.
Temps de lectura: 6 minuts