El ‘Diàleg’, la literatura catalana o com evitar la idiotització dels adolescents

Dimarts i dimecres va tenir lloc la 21a edició del Diàleg entre l’escriptor i els lectors joves a la Universitat de València. El Diàleg és una activitat ideada per Carme Gregori, que lidera un equip de treball –al llarg d’aquestes edicions, ha comptat fixament amb Gonçal López-Pampló, i, d’una manera més o menys regular, a mesura que creixem i ens formem en Filologia Catalana, amb Moisés Llopis, Xavier Hernàndez, Diego Albarracín i un servidor–, i adreçada al professorat de Secundària i de Batxillerat dels instituts valencians. Cada any, es proposa un llibre de lectura en una reunió amb els docents interessats; en aquesta primera presa de contacte, s’acorden unes pautes de treball per a una nova reunió prèvia a les vacances de Nadal. Mentrestant, des de l’organització es prepara un dossier que dissecciona la novel·la per a presentar-lo en la pròxima reunió, on, entre tots, es plantegen unes propostes que defugen el típic i acrític control de lectura.

Ara és, doncs, el torn dels professors, que analitzen la novel·la a les aules i proposen als estudiants participar en una tertúlia literària al Twitter (#Diàleg22) i en un concurs de microrelats. Dos dies lectius entre Falles i Pasqua, els estudiants –una mitjana de 500-600 entre les dues jornades– tenen l’oportunitat d’omplir l’escriptor escollit amb preguntes sobre tal aspecte o tal altre. I, com que he estat testimoni d’uns quants Diàlegs, els ho avance: el resultat és bestial. Si els que diuen que les noves generacions no tenen remei, que tot són maquinetes i tot és Tiktok i aquells invents que, oh, això a la meua edat no existia i érem molt feliços, hi passaren només cinc minuts, descobririen la maduresa i les inquietuds de tants joves que, il·lusionats, intenten resoldre aquells dubtes que els ha suggerit la lectura. La mateixa Carme Gregori va etzibar una frase en l’entrega de premis d’una de les sessions que no pot ser més il·lustrativa: “Que celebreu el lliurament d’un premi literari com si fora una Champions League, diu moltes coses bones de vosaltres”. Perquè sí, perquè els companys del mateix centre, però també d’altres centres, celebren com a propis els premis als millors microrelats. I és fantàstic veure’n les reaccions d’alegria, de sorpresa, de comboi!

Recapitulem-ne per veure’n la magnitud: uns sis-cents alumnes d’arreu del territori valencià –de manera presencial, car, per raons d’espai, se n’han de quedar molts més fora–, capitanejats pels seus professors, llegeixen una novel·la en concret, la treballen en profunditat, l’exprimeixen i, a sobre, en comparteixen reflexions a Twitter; es passen dies i dies vivint-la i parlant-ne a les xarxes socials! I, després, acudeixen a un diàleg amb l’autor d’aquella obra amb què han compartit tants moments. Quant als llibres escollits, són del millor que s’escriu en la literatura catalana actual: en l’edició d’enguany, el coprotagonista –l’altra membre del co- és l’alumnat– ha estat Miquel Martín i Serra amb La drecera (Edicions del Periscopi, 2020), però és que, en les edicions anteriors, hi han vingut Vicenç Pagès Jordà, Víctor García Tur, Martí Domínguez, Mònica Batet, Teresa Colom, Ramon Solsona, Manuel Baixauli, Josep M. Fonalleras, Carme Riera o Jesús Moncada, entre d’altres. Una mostra més que la literatura catalana –que no entén de regions, tot i la tossuderia, o mala fe, de posar només autors valencians– és homologable a qualsevol literatura veïna. Perquè això també és donar-hi la normalitat que es mereix.

No voldria jo trencar sensibilitats, perquè, de literatura catalana, n’hi ha moltes –bé, no tantes, però ja m’entenen– formes d’explicar-ne. Però creguen-me: l’atmosfera que es crea en aquella hora i mitja de cada trobada, amb l’estudiant que vol saber tots els ets i els uts de la creació literària i amb l’autor que el tracta sense condescendències, sense paternalismes, és incomparable. “M’ha contestat a mi, mirant-me als ulls”, va dir una alumna emocionada un any. Aquesta part més lluïdora, però, és només la punta de l’iceberg, la materialització de mesos i mesos de treball, d’esforç, de correccions i d’hores dedicades a contagiar el gust per la lectura i per la literatura: universitat i institut, professors i estudiants, lectors i escriptors, tots units pel fet literari.

Quan acaben les sessions del Diàleg sempre em venen al cap dues frases. La primera, la d’una professora de Valencià, que, fa anys, en un simposi, va cridar: “Això, els meus estudiants, no ho entenen”. Això era un poema d’Ausiàs March i els meus estudiants, alumnes de 16 a 18 anys. La segona, la d’un professor d’universitat per al qual és inútil explicar literatura en les classes de Valencià. La idiotització dels adolescents també és això; per sort, hi ha molt de professorat que, carregat de paciència i d’entusiasme, es nega a entrar en aquest procés d’infantilització. La literatura –la literatura de qualitat, s’entén– ha de ser un repte, i com a tal, s’ha de plantejar; tanmateix, es tracta d’un repte en què no se’ls pot deixar sols, cosa que requereix temps i dedicació. Els màxims beneficiats de la maniobra? Tots, en realitat; tots guanyen (guanyem). I quina enveja tan sana que sent durant cada sessió perquè a mi, d’adolescent, ningú no me’n va parlar…

Temps de lectura: 4 minuts