La papallona no vola: es deixa bressolar pel vent d’aquesta primavera vergonyosa. Una giragonsa cap a l’esquerra, una altra cap a la dreta, unes quantes sense rumb fix, fins que finalment cau al damunt del meu genoll. Sense demanar-li permís li acarono les ales amb extrema suavitat i de manera repetida. Quan em miro els dits m’adono que estan recoberts amb una pols fina, groga i blanca, ben intensa i brillant. Somric: no puc parar de fer-ho. La meva pell té el cromatisme exacte del jersei que duies el dia que ens vam regalar el primer petó. Jo llavors tenia un virus de nom quilomètric, però em vas dir que no em preocupés, que no donés gaire importància a la dolença, perquè tu també tenies una sensació estranya: als braços, a les cames, al clatell, a l’acabament de la columna, a l’estómac i al cor. Tot et tremolava, tot et feia fiblades, i malgrat tot em vas confessar que et senties més bé i més viu que mai.
Si ara pogués em menjaria —i degustaria— aquestes ales, aquesta pols, aquest record. Igual com tu i jo vam menjar-nos llavors.
Temps de lectura: 1 minuts
