Ahir vaig quedar amb una amiga a l’estació de metro de Xàtiva, i com sempre que em passa quan m’hi aproxime, vaig pensar «Mal, mal lloc per a quedar. Per què hem quedat ací?». És com quedar davant de El Corte Inglés de Colón, o del de Pintor Sorolla, o en Joan d’Àustria: si disminueixes la velocitat o alces els ulls del terra, pam! T’intercepten. Si tens sort, superes el tram solament amb quatre flyers aleatoris, quasi sempre els mateixos: l’escola de perruqueria eixa, el tipus que cura coses amb vudú (eficàcia comprovada!), i la botiga aquesta de perfums amb prestatgeries fins el sostre. Si no tens tanta sort, te toca competir en una de les curses més dures que hi ha: la d’obstacles; obstacles, en concret, que et surten al pas i et pregunten allò de ¿Tienes un momentito para que te hable de Médicos sin Fronteras?
És clar, una ja porta anys movent-se per la ciutat i ha anat perfeccionant eixa expressió de Quita, bicho que ben bé és l’única manera de que et deixen estar. Que t’ignoren o t’eviten és el tipus d’interacció ideal amb el «carpetista» estàndard. A no ser que eixe matí isques de casa amb la clara intenció d’unir-te a la Creu Roja davant de la plaça de bous, no els parles, no els mires, no els somrigues! T’entenc, tots tenim el nostre cor i pensem que no ens costa res invertir un somriure i cinc minuts en fer-li cas a un jovenet que porta tot el dia sent ignorat per literalment per mitja València.
Meeeec! Error!
Et costa el teu temps, i el seu.
Per exemple, el Tipus 1. El Tipus 1 em va enganxar un dia pel carrer Colón i jo, molt llesta de mi, li vaig dir: «Mira, és que no vull apuntar les meues dades bancàries a qualsevol pel carrer». Meeeec! Resulta que ell soles volia explicar-me «el projecte» i després jo ja decidia. Mecatxis. Me’l va explicar, perquè veges tu: quan ja t’has aturat, o t’acomiades de manera brusca i grollera, o t’empasses la polseguera una estona. Per suposat, després que me l’explicara jo seguia amb zero intencions d’apuntar el meu compte en un formulari en mig del carrer i el tipus no es va enfadar, però òbviament el vaig fotre més que totes les persones que el van ignorar la resta de la vesprada.
Després tenim el Tipus 2; eixe tipus. El Tipus 2 em va atrapar un dia a Barcelona amb dues amigues i ens va venir amb el rotllo d’ONG alternativa, que per suposat d’alternativa no tenia res (a no ser que considerem que tot allò que no és Unicef és alternatiu). Des del primer moment li vam deixar clar que estava parlant amb tres estudiants amb les butxaques escurades, però malgrat l’advertència, el tipus va insistir. En veure que el Discurs™ no sortia efecte, ens va dir: «Bé, caldrà enviar més taüts menuts cap a l’Àfrica». Per suposat, vam entendre el que volia dir, però com que ens quedarem mirant-lo amb cara d’emoji impassible, va afegir: «Per a tots els nens que moriran, vull dir». Servidora, aleshores, va esclatar amb una miqueta d’indignació i li vaig dir tota enfadada: «Això és demagògia i de la barata!». Les meues amigues van esclafir a riure sense cap vergonya i el Tipus 2 se’n va anar d’allà amb cara d’emoji sulfurat.
Per suposat, hi ha altres tipus: el 3, a qui no li importa que ja col·labores amb altres dues ONG, què és una tercera? Que soles són cinc euros al trimestres, dona!
El 4, a qui no li sembla gens bé que t’acabes de comprar uns vaquers en Mango i que a sobre no vulgues subscriure’t a una quota de vint euros al mes per a salvar l’Amazones. Que fa com tres anys que no et compraves roba i ja no et quedava un altra perquè els vaquers vells ja donaven conversa? Res, no importa: ets una insolidària i capitalista de m****.
I després el 5, pobre, beneït, coseta, el típic que t’enganxa un d’eixos dies en què no tens sucs gàstrics a l’estomac, sinó lava pura, esperant un moviment sísmic qualsevol per a esclatar a la superfície. A aquest li toca aguantar la teua diatriba sobre la corrupció de les grans ONG, i el sou milionari de la tipa de Save The Children, i els projectes de cooperació sense cap ni peus a l’Àfrica, i la penya que escull com a opció de vacances anar a «construir escoles per als pobrets» com si es tractara d’escollir entre mitja pensió o completa, i tota una sèrie de fallades sistèmiques per les quals el Tipus 5 no té la culpa a nivell personal, obviously, però la lava és així: crema tot el que agafa al seu pas.
Però és clar que alguna cosa va malament, tot plegat, si la figura del «carpetista» continua existint. No ens enganyem, ni comprem mentides: no són voluntaris. Són treballadors amb unes condicions laborals terribles, el sou dels quals depèn de la quantitat de gent que convencen a deixar-los les dades, i que no solen aguantar la matraca més de dos mesos (i això ja és molt). Són treballadors efímers, que van donant-se el torn com en una carnisseria, però quan arriba el moment, en lloc de cuixes de pollastre, arrepleguen misèria i companyia.
Són, entre altres coses, la personificació de la precarietat que caracteritza aquest el nostre model laboral actual, que se’ns ha quedat travessat a la gola i no ens deixa respirar.
Malgrat això, sincerament, jo continuaré a evitar-los: amb els anys, la meua concepció de lluita social ha descartat l’enganxar-me a discutir amb qualsevol pel carrer i sobretot, amb algú que pot fer tampoc com jo. There is power in a union, no en dos pringats debatent davant la botiga de Camper. Hi ha altres maneres millors de fer-ho, pense.
Del qualsevol manera, a uns i a altres vos dic: l’estació de metro de Xàtiva és un mal, mal lloc on quedar.
Temps de lectura: 5 minuts
