Potser no recordes que un dia tu i jo ens vam estimar. Que allargàvem els dies, que ens semblaven més lluminosos que mai, i que de les nits en fèiem cotó de sucre, el qual ens menjàvem amb delit. Que gastàvem les paraules de tantes que en volíem usar per conèixer-nos tan bé com fos possible, perquè no se’ns escapés cap detall de l’altre. Que sumàvem sempre, que no ens volíem dividir sota cap concepte, perquè pensàvem que l’amor s’havia de desenvolupar en una parcel·la grossa i ample i llarga.
Potser has oblidat que vam recórrer el país de punta a punta, aquesta terra menuda que tant admirem i que quasi duem tatuada a la pell. No hi ha riu, muntanya, vall, platja o cala que no ens hagi conegut, o almenys saludat de passada. Podria descriure mil anècdotes que hem viscut i, de fet, tinc unes quantes llibretes amb anotacions breus, escrites amb presses, mig esborrades, que em farien la tasca més fàcil. Algun dia, si m’hi veig mig amb cor, m’hi posaré, tot i que l’aventura em pot suposar obrir ferides que no han acabat de quedar del tot closes.
Potser no et fas a la idea que el teu comiat no va ser cap gerro d’aigua freda, ni cap cop de puny a l’estómac, ni tan sols un ensurt que em va treure la gana i la son. El teu adeu em va paralitzar literalment la vida, i vaig passar molt temps amb el cos i la ment en letargia. Com si no fossin meus, com si no els conegués, com si no em pertanyessin. Fins i tot ara, enllà dels dies, de vegades em miro al mirall i no m’acabo d’identificar. I quan parlo amb algú em passa el mateix: m’estranya que de les entranyes em surtin depèn quines coses.
Hi ha instants en què encara et recordo, en què encara no m’he oblidat de tu, en què encara no em faig a la idea que no hi seràs més. Potser, només potser, ja seria hora d’engegar tots els records a dida.
Temps de lectura: 1 minuts
