Accident de “Los Alfaques”: la tragèdia que es podia haver evitat amb 1000 pessetes
Jo només tenia 9 anys, però les imatges d’aquella catàstrofe es van quedar gravades per sempre a la meva ment. Un camió, carregat de gas havia explotat a prop d’Alcanar (Tarragona) i havia arrasat completament un càmping que estava a tocar de la carretera. Les imatges que sortien a la tele eren tremendes, amb cossos escampats per tot arreu cremats com pollastres a l’ast i, malgrat que la meva germana feia escassos dies que havia nascut, la meva petita ment no estava més que centrada en aquell espectacle dantesc que donaven els mitjans d’informació. Perquè no es van poder salvar? Perquè els que es van ficar a l’aigua es van morir igual? Com es va poder trencar un camió? No aconseguia imaginar la magnitud d’una tragèdia que tenia nom propi: Los Alfaques.
Eren dos quarts de tres de la tarda (14.30 h) d’un assolellat i calorós 11 de juliol de 1978 quan un camió circulava tranquil·lament per la N-340. La cisterna havia sortit cap a les 12 de la refineria d’Enpetrol situada al complex petroquímic de Tarragona en direcció sud, més concretament cap a Puertollano (Ciudad Real), on hauria de deixar la seva càrrega consistent en 25 tones de propilè. No obstant això, tot es va torçar, i en aquell precís moment el camió cisterna va esclatar de forma violenta, arrasant tot el que va trobar a 200 metres a la rodona, produint una autèntica massacre.
El camió acabava de travessar Sant Carles de la Ràpita (avui reanomenat simplement com La Ràpita) i es trobava al terme municipal d’Alcanar, en una zona turística on hi ha diversos càmpings. Justament, un d’ells, el Càmping Los Alfaques -ple fins a la bandera amb més de 800 turistes francesos, alemanys i belgues-, es va veure afectat de ple per l’ona expansiva. Tot i això, no va ser l’ona expansiva el que va produir la tragèdia, sinó la bola de foc en què es va convertir el contingut de propilè i que, com un llançaflames, es va abalançar des de la cisterna cap al càmping, arribant fins al mar.
El brutal núvol ardent a més de 2.000 graus va arrasar tot el que va trobar al seu pas: tendes, caravanes, cotxes, arbres, bombones de butà, persones… Fins i tot la gent que, espantada, fugia cap a l’aigua per desfer-se de l’infern que se’ls venia a sobre, van morir. El mar es va convertir en un autèntica ratera ja que, en contacte amb la bola de foc, va bullir instantàniament, coent literalment a qui va intentar buscar refugi al seu interior.
Els serveis d’emergències van arribar als 45 minuts de produir-se la deflagració i es van trobar, segons van declarar als mitjans, un paisatge dantesc barreja d’Hiroshima amb Pompeia. Van arribar ambulàncies des de Barcelona, Saragossa i fins i tot des de Perpinyà per atendre els més de 200 ferits, víctimes de grans cremades, que van ser traslladats a hospitals de Barcelona, València i Madrid. Les diferents ambaixades es van bolcar en la gestió de la repatriació dels ferits, tenint en compte la impossibilitat de donar atenció sanitària a tots els afectats.
El balanç final va ser d’uns 215 morts, dels quals molts no van poder ser identificats ja que, en anar la majoria en banyador, la bola de foc senzillament els va calcinar. Fins i tot es va recollir un cap cremat, que després va resultar ser un meló, cosa que deixa palès el grau de destrucció dels cossos. Però… què és el que va passar en realitat?
La investigació posterior va determinar que el camió anava sobrecarregat ja que, en comptes de les 18 tones que podia portar de forma segura, en portava 25. Això significava que el dipòsit anava totalment ple i no hi havia espai a dins per a una eventual evaporació de la càrrega. Propilè que es va expandir per causa de la calor, acabant per trencar les soldadures de la cisterna i esclatant violentament en trobar-se amb alguna espurna de la carretera.
Tot i la magnitud de la tragèdia encara va quedar curta, ja que, si hagués passat un minut abans, hagués explotat en ple centre de Sant Carles de la Ràpita, amb el que una explosió d’aquestes característiques hagués provocat dins d’un entorn urbà. El més indignant de tot va ser saber que el conductor anava per la carretera nacional per estalviar-se el que costava l’autopista. O el que és el mateix, que la massacre es va poder haver evitat simplement amb unes míseres 1.000 pessetes (6 euros) que era el que costava el peatge aleshores.
El judici posterior, que es va celebrar el 1982, va determinar que Enpetrol sistemàticament sobrecarregava els camions-cisterna des de molt de temps enrere i només un miracle havia evitat que no hagués passat res anteriorment. Es va condemnar a un any de presó el cap de seguretat de la planta i al pagament de 1.100 milions de pessetes (6,61 milions d’euros) en indemnitzacions. D’altra banda, com a conseqüència de l’accident, es va prohibir la circulació de transports d’inflamables per les carreteres, i van ser obligats a circular per l’autopista.
El càmping, que un mes després ja tornava a estar operatiu, continua en actiu actualment i amb el mateix nom, després de passar pàgina a un incident tan tràgic. El 2011 fins i tot va posar un plet a Google perquè el seu nom no fos relacionat amb imatges de l’accident, el qual va perdre. Avui dia, un monument dedicat a la tragèdia, on hi ha tantes estrelles com víctimes, és l’únic record d’un accident que, com pocs, van commoure la societat del moment.
Temps de lectura: 4 minuts
