Vull ser el locutor que, en acabar la propaganda en la ràdio de l’últim producte d’inversió de qualsevol banc, llig la lletra xicoteta a velocitat de vertigen, de forma incomprensible, inaudible, inaprehensible. S’emet així, tot i que grinyola com una tempesta elèctrica en una mar d’estiu, perquè hi ha una normativa que diu que, junt amb un anunci d’un producte financer, sempre s’han d’adjuntar les condicions. És fascinant, un símptoma dels temps ridículs que vivim.
Exigir als bancs transparència en les operacions inversores és una de les conseqüències de la gravíssima crisi de 2008 i de les estafes legals que es perpetraren a milers de xicotets estalviadors que, per un instant, cregueren en el món al revés, en què era possible comprar duros a quatre pessetes. Exigir-los transparència o fer com que es fa, més ben dit. Rius de tinta s’han vessat sobre la immoralitat de les actuacions dels especuladors financers durant aquell malson que provocà la fallida de milers i milers de famílies humils, les víctimes primeres, sempre, de qualsevol crisi.
Feta la llei, feta la trampa.
Una llonganissa de gravació inaudible o un paràgraf imprés en una grandària de lletra indecent, en un periòdic en paper (sí, encara se’n troben!), que no poden llegir ni les àguiles, amb la seua proverbial agudesa visual. Çò és, al remat: pura burocràcia estèril per a complir l’expedient, que no aprofita a ningú per a res, però que tracta de fer-nos entendre (assimilar) que algú vetla per nosaltres i ens protegix dels excessos bancaris.
No sé jo. Posats a exigir als bancs, se m’ocorre aquell gran clàssic, ja quasi oblidat, de tornar els diners del rescat, pareix que perduts per a sempre en la llarga i fosca nit de la nostra imperfecta democràcia. Se m’ocorre una pressió fiscal per part de l’estat que estiga en sintonia amb la voracitat de les entitats bancàries, i que puga reajustar-se, a la baixa, amb aquelles que entren en uns certs paràmetres de “banca ètica” i de servici a la ciutadania. Perquè les administracions i les empreses públiques obliguen a les persones a què qualsevol tràmit o rebut haja de domiciliar-se pel banc… però sense que el banc atenga les persones. Ja s’apanyaran!
Algun lector ja estarà acusant-me d’ingenu. No ho soc. La banca sempre guanya. Ho sé. I diria que portes giratòries i avantatges incomprensibles de tota classe i condició conviden a sospitar –quasi a sostindre, en realitat– que molts dels nostres governants legislen per tal que la banca (i les grans empreses) continuen guanyant. Sempre. Sempre més. Ho sé.
Potser, però, caldrà alertar sobre els locutors que lligen a tota velocitat les condicions de l’última proposta financera d’este o aquell banc. Perquè darrere d’eixa estultícia trobem a un legislador tractant de fer-nos creure que així és com l’administració ens defén dels excessos dels bancs. I no només no ho fan, sinó que ens prenen per bovos.
Temps de lectura: 2 minuts
