Halloween i Tots Sants, la carbassa buida d’una tradició d’anada i tornada
Arriba la festivitat de Tots Sants i, amb ella, el gran debat de cada any… castanyada o Halloween? És en aquesta època quan aquells que segueixen la tradició de menjar castanyes, moniatos i panellets s’enfronten acèrrimament contra els que, girant l’esquena a les costums de tota la vida, es disfressen de morts, buiden carbasses i, fent el “truc o tracte”, celebren Halloween com si fossin autèntics grangers de les planes d’Oklahoma. Personalment, sempre he tingut tendència a seguir les tradicions locals abans que les novetats més o menys impostades, però aquest “enfrontament” entre uns i altres resulta absolutament buit perquè, si mirem l’origen, en comptes d’una novetat, en realitat és un retorn als orígens. Que li costa creure-ho? Segueixi’m i intentaré aclarir-li.
Tradicional visita al cementiri
El culte als morts és inherent a la Humanitat. Des de la més remota antiguitat, l’ésser humà ha tingut la necessitat intrínseca d’homenatjar els seus éssers estimats que, després de morir, desapareixen físicament però romanen ben vius en la memòria dels qui els sobreviuen. Hindús, xinesos, japonesos, africans, indígenes americans, aborígens australians… tothom té els seus rituals funeraris tradicionals seguits des de la nit dels temps. Europa no n’és cap excepció: seguint les tradicions grecoromanes a la Mediterrània o les de les tribus centreeuropees, tots els grups humans que han poblat aquests indrets tenien els seus cultes particulars als morts.
Totes les cultures tenen el seu culte als morts
La introducció dels ritus cristians va significar la desaparició dels ritus pagans previs, en benefici dels nous rituals. No obstant això, el culte als difunts era prou potent com perquè l’Església no pogués eliminar-lo d’un cop de ploma. Per això, s’hi va adaptar. Un dels antics ritus relacionats amb els morts que ni tan sols la romanització havia pogut substituir en bona part de l’Europa Occidental era la festivitat celta del Samhain (pronunciat “sawin”).
El Samhain, celebrat entre el 31 d’octubre i l’1 de novembre, marcava el final de l’any celta, moment equidistant entre l’equinocci de tardor i el solstici d’hivern, quan començava el període més fosc de l’any i tota la natura “moria” fins a l’arribada de la primavera. Aquesta època, en què cessaven les tasques agrícoles i s’havien collit els últims fruits (castanyes, carbasses, aglans, naps…), es convertia en el moment idoni per recordar els morts. Morts, les ànimes dels quals tornaven a les cases dels seus familiars durant aquest dia.
El “Trick or Treat” o una petita ànima en pena reclamant el respecte dels vius
La tradició marcava que els vius homenatgessin els morts buidant carbasses o naps, dibuixant-hi una cara i posant-hi una espelma a dins, representant les ànimes dels difunts. També se’ls oferia menjar (d’aquí la tradició de donar castanyes, moniatos o elaboracions com els panellets o els “pans d’ànimes”) perquè, en el seu passeig anual entre els vius, se sentissin acollits. En el conegut “Trick or Treat” anglosaxó, els infants, representant les ànimes dels difunts que visiten les cases la vigília de Tots Sants, reclamen les seves viandes (les llaminadures) i amenacen els veïns amb espantar-los si no ho fan, com a càstig per no respectar les ànimes en pena. En realitat són formes complementàries de la mateixa simbologia.
Panellets de Tots Sants
Des d’un punt de vista més científic, es creu que la tradició de la carbassa es relaciona amb els focs follets que es produeixen als cementiris per la combustió espontània dels gasos de putrefacció (més evidents en èpoques de poca llum solar), que es pensava que eren les ànimes dels difunts enterrats allà. Com a exemple d’aquesta tradició, que connecta amb les arrels celtes mil·lenàries, cal saber que a Galícia es manté aquesta pràctica ancestral i, fins i tot, a Catalunya, documentat des de finals del segle XVIII fins a mitjans del XX, es buidaven naps i carbasses per Tots Sants. Una tradició que, vist el que hi ha, de nova no en té res.
Procés tradicional de buidatge d’una carbassa
Davant la força d’aquesta creença (“toca’m el que vulguis, però no em toquis els morts”), l’Església va acabar adaptant la celebració de Tots Sants -màrtirs, s’entén- a l’1 de novembre. La festivitat, en anglès antic, s’anomenava All Hallows’ Even, nom que, per economia lingüística, es va contraure en Halloween, i que, per molt que ens soni estrany o exòtic, simplement vol dir “Vigília de Tots Sants”. O, com diem en català, “roda el món i torna al born”: la tradició que va sortir d’Europa per arribar a Amèrica amb els colons europeus fa 500 anys, simplement ha tornat -amb bon màrqueting, això sí- al punt de partida.
Amb cada castanya que ens mengem, salvem una ànima en pena
En definitiva, en una cultura fruit del mestissatge de musulmans, celtes, romans, grecs, ibers, fenicis i el sursum corda que ha passat per aquí, preocupar-nos per la suposada “puresa” d’unes o altres tradicions no deixa de ser una reedició del “qui no té feina, el gat pentina”. I és que, quan la tradició és sempre la mateixa, i el que s’homenatja és exactament el mateix, no hi ha cap inconvenient en què, mentre t’atipes de panellets, salves una ànima del Purgatori amb cada castanya que menges i brindes amb moscatell pel record dels difunts, els nens recordin simbòlicament als adults les seves “obligacions” envers els morts i buidin una carbassa per posar-hi una espelma en record de totes les ànimes que ens han deixat.
El món interior, per més que ens sembli el contrari, no és incompatible amb el món exterior, sinó complementari. Al cap i a la fi, la vida i la mort, el riure i la por, la llum i la foscor, són les dues cares de la mateixa i misteriosa moneda que és la nostra existència.
Carpe diem, memento mori. No hi ha més.
Temps de lectura: 5 minuts
