Llegirem i rellegirem els teus mots,
orfes de tu.
Perquè necessitem encara la teva llum.
I la bondat que duies posada sempre.
Rellegirem els teus mots.
Mancats, com estem,
de la bellesa profunda del cor.
Rellegirem els teus mots,
perquè sempre ens acaronin l’ànima.
FINS SEMPRE, CARLES, ET TROBAREM A FALTAR,
HI HA TANT POCA GENT QUE SEMPRE DIGUI COSES BONIQUES!!!
Temps de lectura: 0 minuts
Una preciositat, Carme. Ens mancarà moltíssim el Carles.
Gràcies Susanna, segur que sí, però ens ha deixat tantes coses escrites i gravades que ens acompanyaran sempre.
És molt emotiu Carme. Sembla difícil enyorar una persona a la que no coneixes, però passa. Com bé dius sempre deia coses boniques i tal i com anem avui dia amb el món, calen persones que facen reflexions positives i amb estima sobre la vida. Jo també el trobaré a faltar… És curiós, vaig sentir un sentiment semblant quan va morir en Galeano, que també parlava sempre amb molta estima als seus llibres i a la vida en general.
Va ser un impuls de bon matí, així que me’n vaig assabentar. Vaig escriure-ho amb les primeres emocions, amb les llàgrimes als ulls. Més tard vaig pensar de compartir-ho a Descriu.
Gràcies per les teves paraules Mireia. Ens calen persones així.
Agafem-los-hi el relleu i comencem a dir-nos coses boniques, sempre…