Fabiola va complir quaranta anys ara fa no res. En fa tres que el seu cos va intentar ser esvelt però la sinceritat sempre et fa admirable i confessaré que ho ha aconseguit a mitges. Ha quedat com diuen, resultona. Va voler deslliurar-se’n del seu lligam matrimonial després d’un grapat d’experìències de les que sempre eixia afavorida. El seu marit venia a ser, doncs això, un calçonassos . Fabi, com va decidir que l’anomenaren, va resistir els primers embats del caràcter burlesc meridional només va acurtar el seu nom. Fabi, al nostre territori valencià dóna per a molt.
En rebre el bateig psicològic de l’empoderament, va decidir decantar-se pel “no” al seu anell de casada, va canviar de perfum, prenia llargs banys amb productes que l’impregnaven certes olors. Ella es decantava pels aromes orientals. El cabell li costava una cinquantena d’euros cada setmana i va donar tot el seu vestuari, incloent la roba de fons d’armari, a la tendeta de segona mà que recapta fons en la lluita contra el càncer. Va començar les visites als gimnasos i això va fer que se li abombara el cul pero se li aprimaren les cuixes. La part baixa de la cama venia a ser prou agraïda. Total, que l’equació no li va resultar com els desitjos pensen després de preguntar a la IA i ara els seus vestits preferits són les faldilles curtes que mostren un terç de carn, allò que cap entre la vora de roba i les botes de canya mitjana. La seua millor alegria fou que la cintura se li va aprimar i en posar-se farcits a les mamelles, podia encastar-se l’estil Haudrey Hepburn. I això li apujava fins al seté cel l’autoestima. Ara podia sentir-se com tocava, com calia a estes altures de la vida. Sí o sí s’ha de comulgar amb la religió de les influèncers quarentones que alegraven les vesprades juvenils i les nits de les maduretes. Qui ha dit que l’ateisme està corcant la societat?
Però Fabi no podia canviar dos coses: ni el coeficient, al que ella en moments de conversa ràpida anomenava coesifient ni la seua obsessió pels homes amb renom. Caldria, però, aclarir això d’home reconegut: ella admirava el tipus de mascle conegut per la societat. Però pensava que pel fet de ser-ho, aquell tipus ja havia de tenir molts calés i que lligaria els gossos amb llonganisses. Les gents mediterrànies,, igual ens vaquegem per un nom que fem el miracle de convertir una mentida en la més honorable de les veritats. Ai, pobra Fabiola! Un superaliment en els temps que corren.
Ella, la dona renovada i empoderada, la femella d’estil anys cinquanta amb aires de feminista contestatària, la Fabiola que detestava els bars perquè els considerava dignes dels ambients masculins de barriada, gargall i sentors de cassalla. Ara era la femella que lluïa malucs i sinada als bars de barra llarga, aquells de pernils penjats i delicatessen diverses per fer que els glops de vins foren més captivadors. I en una d’aquelles barres, va aparéixer ell.
Justo sempre duia barret. Pantalons amples que li dissimulaven aquell cos complicat. Es pot dir que era un home que quan passava pel teu davant deixava eixa flaire a desodorant que inflamava les pituïtàries i que ell comprava a grapats perquè realment necessitava per alguna raó que deixe a l’albir de lector-a. Justo olorava a adolescent d’institut després d’higienitzar-se a la força en acabar la classe d’Educació Física. Afegiré que es comportava de la mateixa manera.
L’home desodorant es va encandilar de la dona empoderada en la pila baptismal d’un gabinet psicològic i així va ser tot molt ràpid. Justo home conegut, Fabiola dona il·lusionada. Ell un Rocafort i Martí que demanava avançaments de nòmina el dia vint de cada més, ella bocabadada pels diners que tenia el Rocafort. Tot un poema d’amor que rimava de la següent manera:
Un nou cotxe de color gris perla metal·lizat voltava pel centre de la ciutat. Del retrovisor penjava un rosari que perfumava l’interior. Els seients resistien diàriament el pes dels estris del gimnàs a les huit de la matinada, els justificants dels aparcaments omplien els distints forats del vehicle, la cadira de la platja tintinejava en arrancar quan el semàfor estava a punt de posar-se en verd. Molt a sovint un paquet perfectament embolcallat ple de productes de flor de manoï ocupava el seient que en un principi deuria ser del Rocafort. Ah! I un llibre, “ Els miserables” amb edició de pasta dura, que feia mesos que resistia la pols de les diferents estacions i suportava la insolació de l’estiu mentre esperava tot trist que algú li palpara a mode d’amant aquell llom tan daurat. Però Fabi no s’estimava els llibres. preferia que la veieren entrar i eixir de les llibreries. Si de cas, alguna lectura new age. I per suposat la Cuore a la tauleta de nit i El mueble, amb la qual feia petites muntanyetes escampades arreu del mobiliari provençal del seu apartament estil zebra.
Justo Roquefort li va proposar tot amorós que deixara la feina, que ja estava bé aquella tortura.
– Tu vals molt més que estar envoltada d’inútils funcionaris i protestes de la xusma.
– Sí pitxurri, n’estic fins el capdamunt…o agafe una baixa i que s’apanyen. No en puc més.
Comptat i debatut. Fabi es va dedicar per complet a dur la llar en condicions, marcar el ritme de la xica Uruguaiana durant quatre hores al dia sense assegurança, assessorar el jovençà Rocafort després de canviar tres vegades de carrera ( una per curs) i a mantindre les relacions socials amb altres dones que també disposaven de parelles de coneguts. Van fer un grupet de caire vintage que es nutria de pàgines, blocs, xarraires i també de tant en tant algun vident que advertia de la maldat i de l’enveja que la resta de la societat els professava. Elles li compraven uns velots d’un preu respectable i tot apanyat, que a “ bon pagador, no li dolen prendes”.
Un dia, Fabi va decidir acompanyar el seu Justo a una convenció d’empresaris. Ella a la taula de les dones, ell a la d’empresaris, la majoria constructors, la resta capitalistes dels de veritat, d’aquells dels qui no en sol parlar ningú perquè venen de fora, hivernen i se’n tornen als seus quarters d’estiu. Les càmeres, la premsa local i regional estaven a l’aguait. El molt Honorable president autonòmic, una vegada acabada la lectura d’un discurs que ningú va entendre ( ni falta que feia), es va posar en posició. Fabi no va escatimar en ser la prota. Presa d’un arrebat, s’alçà de la cadira, tomba el seient, les seues cuixes aprimades per les sentadilles alçen la taula prefabricada de les dones vintage. Totes fetes un micapà amb taques de xocolata, restes de salses ( la del còctel de gamba quedava especialment bé damunt del blanco roto ). Ella, Fabiola, dona de Rocafort per la gràcia del psicòleg, dels gastrobars, dels volantins que li recomanava el personal trainer…Fabiola! única protagonista després d’haver eliminat la resta de femelles, arrancà a córrer cap al molt Honorable. No es va donar ni compte que el tacó de la sabata dreta el duia solt i ella… “ Cames ajudeu-me “ . Va arribar a temps encara d’aplaudir al costat del president a l’estil de les palmeres que es col·loquen al costat del polítics. No se sap on ho va aprendre, però ho feia molt bé; professional. Cap ladejat, tombat cap a l’esquerra, somriure a l’estil riallada sense haver entés ni mitja paraula de la ironia política i ella, Fabi, radiant, un poc hui massa rossa, vestit impecable i gargantilla de bisuteria fina.
Però “ de porc i de senyor se n’ha de vindre de classe “. La foto estava preparada, Fabiola no cabia de satisfacció, ja es veia en totes les pàgines de societat somrient, una dona feta i dreta a l’estil dels anys cinquanta, una verdadera tradwife, un resum carnal i mental del que sempre havia desitjat ser, una femella que es deu al seu mascle, com abans quan tot anava bé de debò. Ella, satisfeta de ser admirada pel seu Justo.
Un flash, el primer, el del reporter de “ La nueva España” amb seu a València. I el tacó de la Fabi li juga una mala passada. Com una branca de garrofer a l’esgarrar-se’n, Fabiola abandona la terra ferma i cau de sobines escales avall. Es fa un silenci. Sols unes riallades: les de la taula de les marilós.
I bé…Fabi, antigament Fabiola Pérez va eixir amb els peus per davant del saló de convencions. Ningú no negarà, malgrat tot, que va arribar al grau de ser tota una mariló, va abraçar la nova espiritualitat de les tradwife i va contribuir a la nova urba que salvaria al seu Justo de demanar la nòmina a mes no vençut.
Temps de lectura: 7 minuts
