Una de les meues pel·lícules favorites és el musical BRIGADOON. En ell es conta la llegenda d’un poble escocés, que apareix cada 100 anys per a mostrar a qui es trobe amb ell, els misteris i secrets de l’Escòcia ancestral. El meu barri ancestral, és més generós, s’apareix diverses vegades a l’any. La més radiant i feliç, és la seua aparició per Nadal.
Fa un temps, la meua llavadora va patir una avaria. L’electrodomèstic tenia sis anys, la garantia havia vençut i en el servei tècnic de la marca em van dir que la visita a casa em costaria més de 70 euros. Mentre pensava en la conveniència de comprar una llavadora nova o m’arriscava a pagar 70 euros per a confirmar una avaria que finalment no tinguera solució, vaig decidir llavar la meua roba en una bugaderia.
Aquests comerços són relativament nous a la meua ciutat i en el meu barri eren pràcticament inexistents fa a penes una dècada. No obstant això, amb el gradual procés de gentrificació, les bugaderies han anat proliferant, amb la mateixa velocitat que en el seu temps, ho van fer les botigues de vapeadores, encara que les primeres per a quedar-se.
Al costat de les bugaderies, conseqüències d’ella, la gentrificació s’ha anat manifestant en un gradual però feroç desplaçament de la població original, la mateixa que va poder resistir l’embat durant 20 anys d’enderrocaments i degradació orquestrats per l’especulació immobiliària per a acabar amb l’entramat urbà del meu barri i convertir-lo en una zona turística per a classes altes.
Els 20 anys de lluita van acabar amb una victòria del moviment veïnal, abrigallat per la classe intel·lectual i cultural de gran part de l’Estat, que va aconseguir que pel valor arquitectònic dels seus característics edificis, el pla de destrucció fora declarat oficialment espoli. El barri s’havia salvat. De moment.
Pocs imaginavem que aquesta victòria seria una victòria pírrica. A poc a poc, sense adonar-nos, el barri es va anar poblant de nòmades digitals, de classes mitjanes d’aparença progressista, d’artistes multimèdia d’origen xicotet burgés, que van elevar el nivell de vida del barri i van fer que la seua forma de vida canviarà radicalment.
Amb els seus característics aires de superioritat pròpia dels colons del segle XIX, van anar comprant les cases que deteriorades per l’antiga degradació i amb el barri de moda, només les seues butxaques podien pagar. Paral·lelament, van aparéixer negocis a imatge i semblança seua que ocupaven els espais que havien sigut propis de les primeres persones pobladores del barri. Els forns, les merceries, les ferreteries, les papereries, les drogueries, les cases de menjars van ser substituïdes per cafeteries a quatre euros el café amb llet, bars de sucs disfressats de promotors d’art contemporani, restaurants que reinventaven la nostra cuina tradicional, o centres de cultura de gestió privada, que inventaven una història que mai va ser nostra.
Però com diu una bona amiga, quan una cosa va malament, sempre pot anar a pitjor, I van arribar els pisos turístics. Els baixos que quedaven lliures de l’ocupació centrificadora, van anar convertint-se en lloguers turístics. Amb sort, els veïns desplaçats van haver d’anar-se als pobles de la zona metropolitana. Molts d’ells, víctimes d’una perversa ironia, esveuen obligats quan arriben les festes tradicionals del barri-poble, a llogar un pis d’ocupació temporal, la setmana que duren les festes que ells i els seus avantpassats han mantingut vives durant més de dos-cents anys. Fins i tot els seus casals comencen a veure’s amenaçats amb el fantasma del desnonament per a ser reconvertits en una cosa molt més lucrativa que una associació cultural festiva, un lloguer turístic.
Per aquestes i altres raons, em vaig jurar que mai trepitjaria una bugaderia en el meu barri. Però com els pensaments radicals i inflexibles mai són sans, vaig caure de ple en la temptació de l’ús, parafrasejant als personatges de La vida de Bryan, d’una de les coses bones que ha aportat al barri-poble la gentrificació. La bugadera que vaig triar va ser la més moderna, encara que no la més pròxima a la meua casa. Està situada en un dels centres neuràlgics del meu barri poble i en ella a part de rentar la roba, es pot veure la televisió i practicar idiomes explicant el funcionament de les màquines a turistes despistats o nous veïns procedents d’algun país d’Europa Occidental.
Però el que ha fet que s’haja convertit en la meua bugaderia favorita, ha sigut perquè des d’ella puc contemplar en primera línia l’efecte Brigadoon en el meu propi barri-poble, quan aquest renaix una setmana per Nadal. Situada en una de les voreres del carrer principal on se situa temporalment el mercat nadalenc, els preus baixos tornen a regnar, els venedors ambulants desafien al snobisme amb el seu exemple de treball dur al servei del poble i riuades de vilatans reconquereixen els seus espais robats, després de dur les seus criaturas a veure la cavalcada dels mags s d’orient tan autóctona com entrañable.
Temps de lectura: 4 minuts
