La història dels submarins a Espanya és d’aquelles de traca i mocador per la repetida obstinació dels diferents governs a no confiar en la iniciativa privada quan aquesta ha posat en safata de plata un avantatjós i diferenciador desenvolupament tecnològic. Tothom coneix l’odissea de Narcís Monturiol o la vergonyosa epopeia d’Isaac Peral però, tanmateix, pocs coneixen que uns anys abans que Monturiol ja hi va haver un inventor espanyol que va dissenyar un submarí, rebutjat pel govern espanyol, elevant la ficada de pota d’aquest país envers els submergibles a nivells de fanfàrria i banda de música per a alegria i gaudi de la R+D espanyol, evidentment.
Ictíneo de Narcís Monturiol
A la segona meitat del segle XIX, el món més desenvolupat bullia amb els continus avenços en el saber i en les tecnologies. Estats Units, Anglaterra i França, portaven la veu cantant en el desenvolupament tecnològic i científic, marcant diferències amb els seus competidors. Espanya, ancorada en el record d’un antic imperi que s’ensorrava a trossos, va estar, en general, al marge d’aquests grans descobriments, per més que la iniciativa individual s’obstinés -moltes de les vegades, de manera poc menys que èpica- en que el país no perdés el tren de la modernitat. Cosme García Sáez, un rellotger i mecànic nascut a Logronyo (La Rioja) el 1818, era un d’aquests herois contracorrent .
Inventor de múltiples artefactes, entre ells una escopeta de càrrega posterior i una màquina de mata-segellar cartes que li va proporcionar una petita fortuna, als anys 50, arran del seu trasllat a viure a Barcelona, es va obsessionar en la construcció d’una màquina que fos capaç de submergir-se de manera autònoma. Aprofitant els 45.000 duros que havia guanyat amb la patent de la mata-segelladora, va encarregar als tallers de La Maquinista Terrestre i Marítima situats a la Ciutat Comtal, la construcció el 1859 del seu primer prototip, al qual va anomenar amb l’original nom de Garcibuzo .
Plànols de la patent del Garcibuzo presentada als francesos
No obstant això, després de les proves efectuades al port de Barcelona aquest primer intent no va funcionar gaire bé -tot i així, ho va patentar el 16 de novembre de 1859- i, després de refer el seu disseny, va tornar a la càrrega amb una versió millorada del seu Garcibuzo, el qual va encarregar de nou a La Maquinista. Aquest cop l’havia encertat!
El nou Garcibuzo , construït en xapa de ferro, tenia 5,75 metres de llargada, 1,75 d’amplada i 2,25 d’alçada, i tenia una forma molt similar a la dels submarins i batiscafs actuals. Accionat amb un mecanisme de ressort (és a dir, a corda com els rellotges), disposava de timons i sistemes de llast que permetien avançar, submergir-se i ascendir a voluntat amb una gran estabilitat. Davant l’èxit aconseguit, Cosme García va contactar amb tots els estaments militars haguts i per haver i els va convidar a la prova que es faria al Port d’Alacant el 4 d’agost de 1860
Port d’Alacant el 1875
Cosme García i el seu fill, davant d’una gran quantitat d’observadors -entre ells militars, polítics i cònsols de diversos països- que van ser testimonis de l’esdeveniment, va estar durant 45 minuts submergit en aigües del port alacantí, pujant i baixant a la superfície perquè la gent no es preocupés pel seu estat. Les increïbles possibilitats militars i els crits de la gent un cop acabada la “actuació”, feien presagiar l’èxit més absolut de l’enginy, per la qual cosa fent un model en coure, se’n va anar a veure ràpidament a la díscola reina Isabel II, perquè li donés la seva benedicció… i el financés, clar.
L’invent, com esperat, va agradar molt a la monarca, però arribat el moment de la veritat, aquesta va caure com un cop al cap al pobre Cosme García: el submarí estava molt bé, però les arques de l’estat estaven plenes de teranyines -degut sobretot al manteniment de la guerra a l’Àfrica-, per la qual cosa no es posaria ni un ral pel Garcibuzo. En vista del poc -per dir alguna cosa- interès real en el seu invent, va decidir presentar el projecte a París, on després de patentar-lo el 1861, esperava que Napoleó III tingués més ganes i millor visió de futur. I, efectivament, així va ser.
Napoleó III va oferir un contracte de 14 milions de francs a Cosme García, el qual s’hauria de desplaçar a Toló -Costa Blava francesa- a desenvolupar l’artefacte. Tot i això, el patriotisme de Cosme García, el qual seguia considerant que el seu Garcibuzo seria una arma que ajudaria la defensa d’Espanya, va fer que en l’últim moment aquest declinés l’oferiment gal i, finalment, el seu submarí quedés oblidat al fons del calaix de l’oficina de patents.
Arruïnat i en la misèria més absoluta, Cosme García moria a Madrid el 1874 sumit en una gran depressió per no poder haver vist la seva feina reconeguda al seu país. Una indignant nova volta de rosca es va produir el 1898 quan, davant la Guerra de Cuba, el fill de Cosme García va oferir l’invent del seu pare al govern espanyol, i aquest, en un acte de ceguesa supina, va dictaminar que no era d’interès ja que difícilment es podria fer servir bèl·licament.
El Garcibuzo, que havia estat ancorat al port d’Alacant des de la seva prova el 1860, va ser finalment enfonsat pel seu fill en un lloc indeterminat del mateix port, davant la notificació que va rebre de les autoritats portuàries alacantines segons la qual l’enginy submarí molestava per a l’activitat portuària. Trista fi per a un dels invents més decisius al segle següent i que, obstinadament i repetidament seria menyspreat per la ignorant estupidesa d’un govern corromput, més preocupat a mantenir els seus propis privilegis que a desenvolupar amb visió de futur el país que, suposadament, havia d’administrar.
El submarí Peral el 1888, un altre projecte fallit
Temps de lectura: 5 minuts
