Aquesta és la seva història, la història d’algú que decideix ser recordat per a sempre.
És 9 de juny de l’any 2027 i la Tchinda, nadiua de Sao Vicente, es converteix en el primer “trans” de la història que assumeix el càrrec presidencial de Cap Verd. Mentrestant, els Estats Units continuen perpetrant per al desconcert de molts el mandat de Trump que, després de dues candidatures i mitja, ofèn la Xina amb la inauguració de la Gran Muralla Americana. En el mateix instant en què el president Donald compleix el seu somni, l’ànec Donald compleix 93 anys des de la seva primera aparició. Les dues notícies surten per la tele; probablement la presentadora no se n’adonaria, però el fet d’haver relacionat a aquell maquiavèl·lic personatge amb un ànec de dibuixos animats és una cosa que el mateix Warhol hagués aplaudit: “Enhorabona noia, això és gairebé tan intel·ligent com posar la Marilyn Monroe a l’altura d’una llauna de sopa”. Després d’aquest nul intent d’anunciar la decadència humana amb una mica de gràcia, el Lucas, que en aquell moment s’estava servint un bol de cereals, s’adona que els seus pares també li van posar nom d’ànec. Després nota que se sent angoixat des de fa un minut i 6 segons. Sap que el 6 és un nombre perfecte perquè tots els seus divisors positius acaben sumant aquesta xifra, li ho havien explicat a classe o ho havia llegit per Internet, ara això li era igual. Se sent fascinat per aquesta reflexió tan absurda com oportuna i decideix buscar-se un nom tan perfecte com el 6, així que abandona el seu bol de cereals i s’aparta una mica de la taula per meditar. Li agradava imaginar situacions fictícies, una cosa que des de feia un temps s’havia convertit en un hàbit, una forma agradable i gairebé addictiva d’escapar d’un món monòton i sense sentit. Aquest cop, per exemple, feia veure que algú s’havia assabentat del seu pla i per això li feien una entrevista per al diari.
– Bé … D’entrada vaig descartar això de canviar-me de nom perquè em semblava una sortida fàcil i poc original, a més que suposaria canvis en el meu dia a dia que augmentarien la meva angoixa i confondrien a la resta del món. Imagineu la reacció de la Marta, la peixatera: “Bon dia senyoret Lucas, li poso el mateix de sempre?” Jo ni tan sols li respondria, i de fer-ho hauria d’informar-la sobre el meu canvi d’identitat. Això portaria mirades d’incredulitat i preguntes tafaneres que no veurien aquest acte com rebel o revolucionari sinó com un motiu més per anar a visitar el psiquiatre, em segueix? Això no em convé … A més, em resultava molt difícil escollir un nom nou: Joan, massa comú; Dorian, sona elegant, però massa estrany; Jon, molt curt; Cristian, molt llarg; Carles, només una lletra més que Lucas però ja li van donar al meu germà “.
Va córrer la cadira cap a la taula una altra vegada per poder recolzar-s’hi i així poder sostenir-se el cap amb la mà esquerra, estava inquiet. La casa romania en silenci, però la seva ment començava a estar tèrbola, així que va descartar l’opció de canviar-se el nom, a més, no era la paraula “Lucas” el que li molestava sinó el que hi havia al seu darrere. Després d’aquesta reflexió va sentir que alguna part del seu cervell s’il·luminava de nou. No se li donava especialment bé pintar i tampoc sabia cantar o compondre simfonies; no tenia ni idea de física i la política havia deixat d’importar-li feia molt de temps. Però sabia escriure i es va adonar que molts havien estat recordats per això, encara que ell volia anar un pas més enllà. Tenia tot el que necessitava per ser un bon escriptor. En primer lloc, sabia escriure; algú li ho havia dit, però l’important era que ell així ho sentia. En segon lloc, probablement fos veritat que necessitava un psiquiatre, encara que ell apreciava la seva genuïna i congènita bogeria perquè era el que li donava les idees més brillants i el que el portava, sovint, a sentir-se sol i incomprès, però especial. Per acabar, se sentia afortunat d’estar viu, tot i que des de feia un temps havia desenvolupat impulsos suïcides que el tenien aterrat.
Després de la seva reflexió, va agafar paper i boli i va començar a escriure sabent que ara tot seria diferent. Li va explicar la seva breu història al món i va signar l’obra al final i també al principi de la mateixa, perquè ningú més pensés en el maleït ànec en sentir el seu nom, només en aquell full de paper mig arrugat que sentenciava una nova era per a ell i per al món de l’art. Després va procedir.
Fi.
Lucas”
Així acabava la meva història; a la de ficció, em refereixo.
Després d’això, vaig anar a la copisteria per fotocopiar la carta, escrita a mà, tantes vegades com vaig poder. Amb el desenvolupament de l’era digital molts comerços com aquell s’havien arruïnat, així que vaig intentar donar-li una mica de rendibilitat a aquell negoci. A més, m’agradava fer les coses a l’antiga, hi trobava cert encant i a més m’assegurava que el cop no fos oblidat en menys d’una hora entre milions de publicacions on-line. Mentre la impressora feia la seva feina vaig pensar en quants plans secrets s’haurien imprès en aquelles màquines, en totes les creacions inesperades que haurien passat desapercebudes per a aquell pobre dependent que sempre tenia la mateixa cara d’avorriment.
Vaig repartir els fulls per tota la ciutat al costat d’una instantània que m’havia fet jo mateix fingint el meu suïcidi. Era bastant crua; hi havia alguna cosa en les històries fosques que m’atreia així que, què més adequat que convertir la meva mort en una d’elles? A la foto sortia el meu cos, nu; em vaig col·locar davant d’una paret amb els braços estesos cap als costats i vaig posar una inscripció amb sang de porc al meu costellam esquerre: “ANY I”. Vaig imaginar què còmic seria tot allò si algú truqués al timbre. La foto la vaig copiar diverses vegades també, però ho vaig fer a casa meva. Era un procés més lent però potser al de la copisteria això sí que l’hagués confós una mica, així que em vaig limitar a ser pacient.
El repartiment, com deia, el vaig fer de nit i estratègicament perquè ningú hagués de suportar un mort informant de la seva pròpia mort perquè això destruiria el pla , és clar. Després em vaig amagar i tot va ser qüestió d’esperar. Podeu imaginar-vos la reacció del món després de la troballa: el meu nom s’havia posat en boca de tots, l’operació secreta del relat i la foto va ser notícia a tots els mitjans, i després de visitar la meva casa plena de sang i no trobar rastre del cadàver vaig tornar a aparèixer al telenotícies i a infinits programes i revistes del cor. He estat dos dies mort i bastant boig per a tothom, la veritat.
Avui, però, m’he acostat a la cadena de televisió nacional. He hagut de disfressar-me una mica per arribar fins a la meva destinació, però ha valgut la pena. No volia allargar-ho més, per no fer patir tant els meus pares i aquestes coses, així que un cop allà els he donat les gràcies als periodistes per haver col·laborat amb tant fervor en el meu experiment social, encara que per descomptat ells no tenien ni idea de res i han quedat atònits. “Sembla que ha ressuscitat” he sentit dir a un operador de càmera al qui semblava haver-lo pertorbat bastant la meva reaparició; la veritat és que m’ha fet una mica de pena, però després he entès que el meu pla havia sortit a la perfecció. En arribar a casa he posat la tele, m’he servit un bol de cereals i he descobert que el meu nom torna a ser notícia. I bé, ara la gent està confosa: uns odien la meva creació, els altres admiren la meva gosadia i qualifiquen el meu “treball” d’ “irrepetible”, i la immensa majoria creuen que se me’n va l’olla. Però hi ha una cosa que els uneix, segur que ja no pensen en l’ànec quan senten la paraula Lucas.
Temps de lectura: 7 minuts
