Saber en l’any en què vivim, a l’actualitat és una cosa merament trivial. Allà on mirem, ja sigui rellotges, ordinadors, calendaris o el sempitern telèfon mòbil, ens indiquen amb puntualitat matemàtica l’any, el dia i l’hora precisa en cada moment. No obstant això, quan retrocedim en el temps i ens hem de referir a dates històriques, la cosa no és tan fàcil, atès que durant el temps no hi ha hagut un consens a nivell mundial més o menys generalitzat (sempre hi ha el rebec de torn) que posés tots els rellotges i calendaris a l’hora. De fet, podríem pensar que el naixement de Crist, en el cas de les cultures occidentals cristianes, hauria marcat un punt clar de partida a partir del qual comptar el nostre temps. Res més lluny de la realitat. De fet, encara que sembli mentida, fins a finals de l’edat mitjana, els regnes de la península Ibèrica anaven autènticament a la seva bola respecte la resta del continent: seguien l’Era Hispànica.
El fet de dir “Abans de Crist” o “Després de Crist”, més enllà dels eufemismes politico-bonistes encarats a eliminar el component netament religiós de la forma de datar els anys generalitzada actualment, s’ha convertit en una forma d’ubicar les dates històriques relativament popular. No obstant això, l’ús d’aquesta notació no es va començar a fer fins al segle VI, més concretament a l’any 525, quan el papa Hormisdes va demanar al monjo i matemàtic bizantí Dionís l’Exigu que datés amb precisió la data de naixement de Jesucrist. Més enllà de tenir la punteria d’una escopeta de fira, ja que es va oblidar de comptar un emperador romà, i la data li va ballar entre 4 i 7 anys, aquest “any 1” va significar posar un punt de partida a partir del qual començar a comptar els anys de forma oficial. La gràcia és que, abans també s’havien de comptar els anys, i a Hispània, els cristians visigots tenien la seva pròpia forma de fer-la.
Dionís l’Exigu
En els capítols matrimonials de Barbastre de 1137 on Ramir II d’Aragó dona en casament a la seva filla Peronella al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona es fa esment a “anno incarnationis Dominice CXXXVII post millesimum. Era millesima centesima LXXVI ”, és a dir any 1137 dC (any de l’Encarnació) i any 1176 de “l’Era”, en referència al que s’ha anomenat com “Era Hispànica”. Una datació que, amb 39 anys de decalatge seguia el format popular en la península Ibèrica des de molts segles abans. Però perquè es feia servir aquesta notació i perquè arrenca del 38 aC? La veritat és que no està clar.
Capitulacions matrimonials de Ramir II d’Aragó (1137)
El fet de comptar els anys era quelcom que cada territori i cada cultura gestionava com podia o marcava la seva tradició, sent tot plegat un autèntic garbuix. En el cas d’Hispània sembla ser que l’any 38 aC l’emperador romà August va instaurar un nou impost, la qual cosa va significar, de facto, la constància de la pacificació definitiva de la Península, la Gàl·lia i Itàlia; una data prou significativa que va fer que es prengués per aquestes terres com a fita temporal estable, trobant-se prou difosa per tota Hispània cap el segle V. Posteriorment, els visigots, entre el segle V i el VIII el van tornar força popular, estenent-lo per la península i els seus territoris de la Septimània (sud del què avui és França).
Regne visigot cap el segle VI dC.
Amb l’extensió dels regnes peninsulars durant l’edat mitjana, la utilització de l’Era Hispànica en la datació s’estén també. Tanmateix la progressiva implantació oficial de l’ús de l’Anno Domini per part de l’Església -i adoptat pels reis carolingis- fa que simultaniegin ambdues formes, produint una certa confusió que fa que l’any 1180 el Concili de Tarragona decideixi anular l’ús de l’Era Hispànica pel sistema de l’Any de l’Encarnació. Una prohibició que farà que, d’ara en endavant, la utilització de la datació visigòtica a Catalunya sigui cada cop més excepcional. Amb tot, en tant que no serà fins el regnat de Jaume I (s.XIII) quan s’introdueixi el sistema actual a València i Mallorca, la força del costum farà que l’anterior no desaparegui del tot. Un ús simultani que subsistirà a Aragó fins 1350 i a València fins el 1358, quan l’Era Hispànica serà prohibida a tota la corona catalanoaragonesa. Per la seva banda Castella no la prohibirà fins l’any 1384 i Portugal farà el mateix força més tard, l’any 1422, amb la regència de João I. L’últim lloc on l’ús de l’Era Hispànica va ser efectiva va ser al Regne de Navarra on va mantenir-se viva fins a les darreries del segle XV, certificant-se la seva desaparició total a partir de llavors i la implantació total de la coneguda com “Era Cristiana”.
En definitiva que coses i sistemes que ara trobem habituals, fins fa no pas tant de temps que no eren ni molt menys així. La tradició, l’aïllament, la ignorància o qualsevol atzar del destí fa que es mantinguin una sèrie de trets diferencials que ens defineixen com a cultura singular. No obstant això, a vegades ens veiem obligats a renunciar a algunes d’aquestes formes de fer per simple pragmatisme o per canvis d’usos. Ara que l’odi a tot el que és diferent fa que demonitzem la més mínima diferència cultural, hauríem de plantejar-nos molt seriosament què és el què faríem nosaltres si fóssim els contenidors d’algun d’aquests trets culturals particulars que ens fan ser qui som. Hi renunciaríem o els mantindríem perquè formen part de nosaltres? Fins a quin punt estem demanant als demés el que nosaltres no voldríem fer mai a la vida?
Ahir va ser l’Era Hispànica. Demà pot ser la llengua, la religió, el vestit o qualsevol altra cosa.
Com per pensar-hi.
Temps de lectura: 5 minuts
