Si no fos perquè afecta directament la vida de molts milions de persones, la política d’avui dia -ja sigui a nivell municipal, autonòmic o estatal- seria qualificable d’autèntic esperpent més que a alguna cosa seriosa, la veritat sia dita. Corrupció, divisions internes dels partits, falta de lideratges, lluites d’egos, inaccions, transfuguismes, ineptituds, polítiques d’aparador…, la realitat és que, mal que ens pesi, aquests episodis de política de manicomi s’han repetit amb certa assiduïtat en la nostra història. Valgui com a exemple l’embolic majúscul que es va formar el 1410 quan va morir sense designar successor el rei Martí l’Humà. Un rei aragonès, últim de la Casa de Barcelona que, per a més conya, s’explica que va morir d’un atac de riure. Així com ho llegiu.
Martí I l’Humà
Que la política no és fàcil, només amb “gaudir” de la presidència d’una comunitat de veïns tindreu la confirmació més absoluta. Si a aquesta dificultat innata de posar ordre en una olla de grills, afegim la manca d’un lideratge clar i els interessos per accedir al poder sigui al preu que sigui, ja tindreu els ingredients amb què es trobava la política catalanoaragonesa a principis del segle XV. Doncs bé, això que sembla que pintava malament, es complicava una mica més amb el fet que al rei Martí, la qüestió successòria se li havia posat tota del revés. El 1409, el rei, amb 52 anys, era un autèntic ancià per a l’època, i dels quatre fills que havia tingut només li sobrevivia el primer, anomenat també Martí. Aquest, amb 33 anys, havia tingut dos fills, un amb la seva primera esposa (Maria de Sicília) i un altre amb la seva segona esposa (Blanca de Navarra), però tots dos fills havien mort prematurament (així com la primera mare) per a alegria del seu avi, Martí l’Humà. Amb tot, les correries de faldilles de Martí el Jove, que era rei de Sicília des del 1392, havien produït dos bastards, una noia -Violant d’Aragó- i un noi -Frederic de Luna- que no tenien drets dinàstics. La cosa es posava molt i molt complicada.
Maria de Sicilia i Martí el Jove
Davant d’aquest cacau successori, els possibles “tronistes” alternatius s’anaven donant cops de colze com si fossin ciclistes per tal de col·locar-se en la millor posició per obtenir el poder quan Martí l’Humà traspassés. Preveient la situació, el rei d’Aragó i el de Sicília (l’avi i el pare, vaja) intenten legitimar en tant que sigui possible el príncep bastard Frederic per ficar-lo a la línia successòria com sigui. No obstant això, el 1409, el que mor de malària és Martí el Jove, cosa que fa que, pressionat per la seva cort, el rei Martí l’Humà es torni a casar amb la joveneta de 21 anys Margarida de Prades per intentar tenir un descendent que li resolgui l’embolic. Si no volies caldo, tres tasses.
Els altres aspirants a accedir al màxim poder aragonès, com hienes davant d’un tros de carn a punt de caure, es dediquen a muntar-se una guerra entre ells “d’amagatotis”, cosa que converteix la Corona d’Aragó en una autèntica casa de barrets. El rei, malalt, cansat, més sec que la moixama de tant intentar complir amb la jove reina per si sonava la flauta i algun soldadet despistat encertava amb l’òvul real, la ingesta de pocions afrodisíaques d’origen més que dubtós i la seva obesitat, provoquen que, el 29 de maig de 1410, el rei Martí caigui malalt d’indigestió, després d’un sopar (no ha transcendit el menú, però podeu imaginar que una amanida no seria) al monestir de Valldonzella, avui ubicat al barri de Sant Gervasi, a Barcelona.
Actual Monestir de Valldonzella a Barcelona
La gravetat de la situació mou totes les forces vives del regne i de la cort, de cara a definir el successor, ja que el rei, embrancat en la seva feina de “cardat” urgent, de reconeixement progressiu de Frederic perquè no fos titllat d’ il·legítim (no hi havia costum d’oficialitzar bastards, al contrari que a Castella) i coneixent el bidet ple de piranyes que aspirava al tron, no havia nomenat ningú. D’aquesta manera, estant l’Humà més enllà que aquí, se succeeixen les visites dels camarlencs reals i representants de les corts per manipular la voluntat real segons els seus interessos, aconseguint un breu “hoc” (si) quan li pregunten si voleu que la successió dels seus regnes passi a qui li toqui “per dret”. El rei, d’aquesta manera, mig inconscient i sense gairebé poder parlar, va acabar d’embolicar la troca, ja que ho va deixar tot deslligat i ben deslligat… qui era l’hereu? a qui li tocava per dret? Un acudit dolent del seu bufó personal -un tal mossèn Borra- li produeix un atac de riure al vell rei Martí que acaba per morir el matí del dia 31 de maig del 1410 sense haver deixat constància fefaent del successor de la corona. Successor que, per més inri, hauria caigut l’endemà en la persona de Frederic de Lluna (de 7 anys) ja que el rei Martí pretenia oficialitzar-lo, amb la vènia del papa Benet XIII, el dia 1 de juny. Una autèntica desgràcia.
A partir d’aquest moment, el caos s’apodera del regne i tots els aspirants (al final són 7, inclòs el bastard Frederic) s’emboliquen a garrotades entre ells durant dos anys. Conquestes de ciutats per uns i altres, invasió de tropes castellanes, multitud de reunions de les corts dels tres regnes involucrats en l’elecció (Aragó, València i Catalunya -que incloïa Mallorca), incompareixences, xantatges, aliances, canvis de jaqueta… provoquen que, al final, tot quedi entre Jaume II d’Urgell, comte d’Urgell i major terratinent del regne i Ferran d’Antequera, duc de Peñafiel i major terratinent de Castella. Enduent-se el blat al sac el d’Antequera al Compromís de Casp del 24 de juny de 1412, després de convèncer els representants dels regnes aragonesos amb una convincent estratègia diplomàtica de “et fico les meves tropes fins a la cuina i a veure què votes”. D’aquesta manera, quedava inaugurada la dinastia dels Trastàmara al capdavant de la Corona d’Aragó; una dinastia que acabaria de forma confusa amb un altre embolic successori, aquesta vegada a mans del conegut com a Ferran el Catòlic.
Compromís de Casp
En conclusió, que, històricament parlant, demanar a la nostra política que sigui coherent i estable és gairebé com demanar peres a un om. Els interessos dels uns i dels altres mai no han estat prou predominants com per evitar el conflicte, la qual cosa ha portat des del principi a la necessitat de buscar continus consensos per mantenir els equilibris de poder. Un sistema pactista (actualitzat al “peix al cove” que deia el Jordi Pujol) que està a anys llum del sistema d’ “ordeno y mando” vigent des de sempre a Castella i que és el que, en tant que potència ibèrica dominant, ha seguit usant el govern de Espanya fins a l’actualitat. Dos sistemes incompatibles que no han coexistit mai bé i que ha estat focus continu de problemes a Espanya des de Felip V per la impossibilitat del mètode castellà de gestionar la diversitat política dels antic territoris de la Corona d’Aragó, i per la impossibilitat del sistema pactista de trobar l’estabilitat dins la seva pròpia diversitat. Sigui un o un altre, el conflicte està servit.
Com per morir-se de riure.
Trasllat de Sant Sever, amb Martí l’Humà com portant
Temps de lectura: 6 minuts
