Normalment passa que a la majoria de famílies sempre hi ha algú que, com l’ovella negra, acaba anant en contra de la tendència general de la família. Hi ha exemples de tot tipus, des de famílies del PSOE que tenen parents propers del PP, conservadors amb parents gais o lesbianes, famílies republicanes amb un membre monàrquic o fins i tot famílies ultrareligioses amb un parent apòstata… és una cosa que pot passar – i de fet passa – en totes les famílies. El cas és que hi ha famílies en què aquesta situació s’entén relativament bé, d’altres en què no tan bé i d’altres en què aquesta dissensió pot estar portant-te a problemes molt greus. I això és el que li va passar a Franco: que li va sortir una neboda marxista.
De fet, Pilar Jaraiz Franco, filla gran de Pilar Franco, l’única germana del dictador – que, tot sigui el dir-ho, pensava que el seu germà acabaria sent santificat – encara que havia estat educada dins la ideologia tradicionalista típica de la família, li va fugir per la tangent al Generalíssim.
Pilar Jaraiz, la més gran dels nebots de Franco, va néixer el 1916 a El Ferrol, i als 15 anys es van traslladar a Madrid. Als dinou anys, i poc després de graduar-se en Dret, es va casar amb l’oficial de l’Estat Major General, Antonio Lago. Tot semblava seguir perfectament els protocols establerts i hi havia tant de contacte entre ella i el seu oncle, que la Pilar va fer de dama d’honor al casament de Franco amb Carmen Polo; com a compensació, Franco va actuar com a padrí a les noces de la Pilar. Hi havia tan bon ambient familiar que fins i tot va anar amb la seva tieta a comprar antiguitats al Rastro. Tanmateix, la Guerra Civil -com tantes altres coses en aquest país- ho canviaria tot de dalt a baix.
Pilar, que exercia d’advocada a Madrid i Saragossa, va ser empresonada per tropes republicanes juntament amb el seu fill acabat de néixer en les primeres etapes de la guerra. No era perquè hagués fet res, sinó perquè el simple fet de pertànyer a la família de Franco ja la posava al centre de l’atenció. De fet, va romandre a la presó fins al 1939, quan un intercanvi per presoners republicans el va fer tornar a Burgos.
Un cop acabada la guerra, va obtenir una càtedra de Dret Mercantil i Economia Política a Barcelona, on es va traslladar amb el seu marit, que al seu torn va guanyar un concurs per convertir-se en agent de canvi i borsa i va deixar l’Exèrcit com a tinent coronel. A Barcelona, Pilar Jaraiz es va dedicar a ensenyar a l’Escola d’Estudis Superiors Empresarials i a mantenir contactes clandestins amb cercles socialistes.
El contacte amb el seu oncle, tot i ser bastant correcte amb ella, es va refredar, ja que Franco, en estar al lloc polític on estava i emparentar amb la família Martinez-Bordiu, la seva pròpia família ja li semblava poca cosa, deixant-la de costat. D’altra banda, la família del marit de Pilar era de tradició liberal, cosa que la va influir fortament. Si a això hi afegim el fet que va llegir tots els llibres que hi havia i que estaven dedicats al marxisme, és comprensible que un cop Franco va morir es sentís alliberada. D’aquesta forma, alleugerida del pes familiar, el 1977 es va unir al PSOE i va ser una figura clau en la restauració d’aquell partit a Barcelona.
La Pilar, tot i ser — segons ella — una marxista poc ortodoxa, mentre el seu oncle era viu, es va contenir de sortir excessivament de l’armari “roig” i d’insultar-lo en públic, ja que això podia tenir conseqüències més que greus. De fet, el mateix Franco havia ordenat l’execució d’un cosí republicà seu que s’oposava a ell a l’inici de la guerra, així que, donat el context, va ser millor no temptar massa a la sort.
A partir d’aleshores, es va dedicar a escriure diversos llibres i novel·les en què relatava les seves experiències “dissidents” dins la família, i explicava amb indignació com Franco imposava sentències de mort amb calma després de dinar mentre prenia cafè. Alguns dels seus llibres van ser Historia de una disidencia (1980), La casa roja (1983) o La hermosa tierra (1984).
Aquesta dona, autodefinida com a «felipista» i socialista de base, va morir a Barcelona el 8 de juny de 1996, als 80 anys. Amb ella desapareixia «la neboda roja del general», tot i que, en realitat, havia estat l’autèntica ovella negra del Generalíssim.
Qui sap què pensaria avui de determinades modes polítiques que tornen a recórrer Europa i Espanya. Potser no se sorprendria gaire, perquè la història té el mal costum de recuperar vells fantasmes amb noms nous. El que sí podriem afirmar, sense gaire por a equivocar-nos és que, probablement, continuaria defensant el dret a parlar, pensar i escriure lliurement; tot recordant-nos que, si fins i tot a la família de Franco hi cabia una marxista convençuda, el problema mai no han estat les idees diferents, sinó la temptació de silenciar per la força qui parle, pense o escriga diferent.
Temps de lectura: 4 minuts
