Els dies d’estiu quan ja havíem acabat l’escola: quina sensació més agradable de no tindre cap obligació ni cap deure. Eixíem els amics, ja dinats, amb les bicicletes cap a la mar. Baixar-hi per les carreteres no ens agradava gens i sempre triàvem algun dels camins que corren a la vora de les séquies perpendiculars a la mar. El camí Fondo, el camí Vell, el camí d’Almalafa. Tota la Plana es divideix en partides amb forma més o menys allargada que segueixen les séquies principals. Els horts de tarongers la poblaven per complet (ara n’hi ha molts d’abandonats) fins a arribar a la marjal: el territori de les hortetes i dels canyars, abans del pinar i de la platja. Paisatges diversos entre els límits de la ciutat i la mar, amb pocs quilòmetres entre l’una i l’altra. Els dies d’estiu quan bufava el llevant ja sentíem des de casa l’olor salobrenca que ens cridava com un tam-tam marí.
Entràvem les bicicletes fins a la vora mateixa de la mar, encara que sabíem que l’arena s’apegava a la cadena i que ens costaria el doble pujar a la ciutat amb la cadena bruta. I, en un punt, ens despullàvem i entràvem a l’aigua en tropell, cridant. Fins que ens quedàvem sense forces i les onades paraven l’espenta. Des de dins l’aigua miràvem la vora i ens sorprenia la quantitat de coses diferents que feia la gent: prendre el sol (clar), llegir, escoltar música, fer calça, fer castells, menjar i beure, parlar, mirar, acariciar-se, besar-se… Pensàvem que la gent s’emportava un tros de casa a la platja. Cadascú tenia el seu lloc domèstic de la mida d’una tovalla a la vista de tothom. La gent s’hi esplaiava lliurement, els uns al costat dels altres, amb una mena de privacitat pública. També hi havia els qui es dedicaven a activitats més productives i hi anaven a fer tellines o a tirar el rall. Això últim sí que ens cridava l’atenció, com abaixaven el cap i veien els peixos contrastats en l’onada i tiraven el rall amb un moviment d’extensió ràpid que obria la xàrcia. Nosaltres jugàvem a llançar-nos grapats d’arena que, si t’encertaven la cara, feien mal i tot. I algú deia que ja en tenia prou, ens eixugàvem com podíem i trèiem les bicicletes de la platja.
Però, d’arena, n’anàvem plens i, amb la calor i la suor, molestava a la pell (les platges amb dutxa són cosa de fa pocs anys). El nostre lloc especial per a llevar-nos-la era un ullal entre les canyes i el senill que feia un toll fantàstic d’aigua dolcíssima i gelada. Havíem de pedalar amunt, amb les tovalles al coll, per arribar-hi, tots suats. Encara que havíem de fer un parell de quilòmetres, valia la pena l’esforç, i tant! La nostra segona platja s’alimentava d’un riu subterrani que eixia fora d’una cova amb un cabal important. Era aigua dels aqüífers que aflorava en els límits entre les muntanyes i la Plana. Els anys plovedors, la vèiem com brollava al mig dels horts i tot. (El nostre ullal no forma part de la immensa reserva de l’aqüífer del Maestrat que vessa l’aigua directament a la mar més al nord, i que va estar en perill greu per causa de les prospeccions amb la tècnica del fracking. Ja en parlarem un altre dia).
L’aigua transparent eixia contínuament de la cavitat i se n’anava avall per la séquia. L’assut d’un molí antic parava l’aigua que s’hi entollava. Al toll vivien peixos, granotes, tortugues, pixavins i serps. I també peixos d’aigua salada, com ara llobarros i llisses, que pujaven séquia amunt a nadar tranquil·lament. Fins que algú de nosaltres tirava la bicicleta en terra i s’hi llançava en bomba i feia fugir tots els animals. Al crit de guerra: «Gerónimo!» ja érem tots dins l’aigua. Però molt no t’hi podies estar, la diferència de temperatura entre fora i dins et gelava el cos ràpidament. Teníem una altra raó per anar a banyar-nos a la segona platja: les xiquetes. Ningú no deia res, però tots esperàvem que les xiquetes també hi hagueren anat. Vivien en alguna de les alqueries dels horts de prop i solien acostar-s’hi d’estiu els dies de calor. Aquells biquinis de colors que tapaven uns pits incipients ens captivaven les mirades, i ens impel·lien a fer demostracions acrobàtiques. A voltes efectives. Xarràvem en rogle o esquitxàvem algú que s’havia posat al sol en companyia d’alguna xiqueta. Fins que anava fent-se tard. El sol es ponia per les muntanyes i la llum baixava d’intensitat. Uns altres animals, nocturns, apareixien de colp. Les rates penades eixien de la cavitat de l’ullal a menjar mosquits i les lluernes volaven entre el senill i ens avisaven que ja havia arribat l’hora de pujar a les bicicletes i tornar a la ciutat.
(Imatge: http://sosmarjal.blogspot.com.es/2010/08/fotos-moli-la-font-visites-al-paratge.html )
Temps de lectura: 4 minuts