De la platja estant, aboque la imaginació gràcies al gest majestuós que la meua ànima m’acaba d’oferir, i que no és cap més que el de proveir-me de lupa, prismàtics i monocle. Ah! I un grapat d’anys que encara no s’esgolen per les arrugues del palmell de la mà com sí que ho fa l’aigua de l’última onada que he fet meua hui, i que retinc una mica i la faig servir per treure’m aquells granets d’arena que se m’enganxen entre els dits i que tant de temps han necessitat per crear-se a colps de mar i vinga i vinga… I que ara rebutge del meu cos com un infidel aboca les seues preses després de gaudir-ne.
I és que he fruït molt compilant aquelles imatges que m’ofereix aquesta banda de costa i que em fa venir a la memòria una fira, uns cavallets, uns cotxets de xoc i per damunt de tot una nòria; la reina de les atraccions. Tota ella de llumenetes i de cassoles a vessar de gent en dia de fira forta, i que roden i roden i tornen a rodar entre crits i gemecs que volen dir moltes coses i que vés a saber què i amb qui puges, perquè allà dalt i amb aquelles vistes, un necessita de molt bona companyonia, escolte. I un ha de ser valent perquè al cap i a la fi, després de tantes fires, sempre s’ha d’optar per coses noves que et facen assaborir nous vertígens i novells mals de panxa fins ara desconeguts.
I les ones fan la seua i ballen al so de les llunes i ara ens diuen “ei” i tot seguit s’acomiaden amb un “au” i ballen, ballen i deixen aquella bromera a vora mar blanca i tota plena de bambolletes que desapareixen en un tris tras, mentre que quan la mare ona se’n torna cap a les costes de Grècia, fa un soroll de coralls i petxines i restes de pedretes i cinques petitones a més no poder, que ni el millor orfebre, escarbant les seues pedres precioses i més nobles per ornar el millor anell, pot imitar.
Ja un poc entrat el matí, l’aire comença a donar vida a tant de color. I és que no hi ha modes ni convencionalismes dins del cromatisme de la platja i tant de bo fa un roig cridaner com un groc esmorteït d’ombrel·la a punt de jubilar-se. Allà van tovalloles de tota mida i condició i ara n’hi ha d’arrodonides per posar el possible llibre, el paquet de cigarrets, la llauna de cervesa i la pamela. És un indret tranquil aquest, tot s’ha de dir. Tot i això, però…
Trobaríem els nanos que criden i que es llancen la sorra a grapats inconscients i atrevits. Trenquen el silenci els adolescents que semblen de goma mentre juguen al futbol i que no sé, escolte, com s’entenen si cadascú té una llengua i duu a l’esquena un bagatge molt diferent, però s’entenen i m’encisa el mestissatge. I molesten la pau interior els qui, tatuatge al canto i cabells arreplegats i ben emperfumats de tenda atordidora de centre comercial, duen la música arreplegada al seu bluetooth i confien, òrfens de veritat, que el proïsme combrega amb la seua addicció pel regaetton.
M’acoste la lupa digital i vinc a dir-ho perquè és d’aquelles que obrin l’objectiu tot tancant el polze i l’índex, segons com, i indague més en una cosa que en una altra i també, depén del moment, òbric o tanque més el timpà malgrat la música ambiental de la natura i de la condició inhumana, perquè ben a prop una espècie de tribu humana es dedica a altres quefers com asseure’s en grup en cadires variopintes i de totes mides, i és que hi ha d’aquelles baixetes, d’altres que duen un coixinet per recolzar el cap mullat de suor amb crema i condicionador del dia anterior i d’altres que et permeten desconnectar del clamor tertulià de la reunió platgera i estirar-te per convertir-te en península —i ho dic perquè et fa aïllar-te, però n’estàs al club, pendent d’un fil d’aquesta… com diria jo? Comissió—, i que normalment la formen el veïnatge d’un grup d’apartaments que ja porten uns anys estiuant al mateix cau. Ara tanque la lupa i a tocar de mi hi ha una parella que acaba d’arribar amb tot el comboi i això que hui és un dia sugador i hi ha aquella humitat que treu de polleguera a un sant Job. I allà va l’ombrel·la, per suposat, i les quatre cadires que duu el mascle alfa. També porten una nevereta perquè a dintre, com després voré, hi ha bresquilles, mig meló d’Alger i una ampolla que durant tota la nit haurà estat posada al congelador entre increpacions de “Todo lo tengo que hacer yo”. “¿Esto son vacaciones?”, s’encén un cigarret i ensopega dues calades d’aquelles nervioses que llança després a l’atmosfera ben carregada que ni el més matemàtic dels botafumeiros. Ell, mentre, el mascle de la colla, ha de dur el pobre xic un carret tot ple d’andròmines juganeres i la meitat d’elles restaran a l’arena i les ones de Grècia se les enduran i aniran a parar a la panxa d’algun peixot i de ben segur que formaran part de la sabrosa gamba de Dénia. I bé, sap? La qüestió és que munten el campament i s’ha acabat i allà que s’estan ben pagats i ben feliços.
Ben endins del recinte platger em trobe als qui ho volen tot ràpid i que ho fan tot ràpid i que els agraden els diners ràpids i compren compulsivament i fan l’amor per anomenar-ho així, ràpid, i es posen l’esprai aquell modern que diuen que bronzeja més i maten la possibilitat que l’altre o l’altra te l’escampe, amb la de coses que un pot sentir quan li’l posen al damunt amb eixe contacte que et sorprén i que et fa pensar en altres corrupteles de l’epidermis i segons qui, de la dermis també… I com que ho volen tot ràpid i es perden un dels sentits més comunicatius, també es perden el contacte del xaloc més confortable.
Hi ha més enllà, a tocar de l’ombra d’un tamarit, una parella de iaios amb les seues converses callades i ell s’acosta amb un poalet d’infant d’aquells de fer castells d’altres temps i l’ompli d’algues i agafa una pedreta negra amb forats, que emula a l’esponja, i li l’acosta a la iaia i comença a fregar-li les cames una a una tot passant-li les algues per les desorbitades varius que s’han alimentat de la calor i de la xafogor i que a ella l’empipen a més no poder però a ell, al seu home de tota la vida, si li lleves la mar el mates i ella ve per l’home i ell li frega les cames amb el iode guaridor i li fa les dureses dels peus com l’esmolador que afila els ganivets dels restaurants cada dimecres i que ve d’on el Nostre Senyor va perdre les espardenyes.
Per la vora caminen cossos variats i hi ha de musculats que esperen com aigua de maig l’oportunitat i hi ha els petits i baixets i aquells que en caminar fan tremolar les natges i aquells que presumeixen de tèxtil del xinés i d’altres que el duen de casa bona italiana i aquells que no duen la part de dalt i que donen la nota civilitzada i de trellat al quadre platger i els qui eviten les algues dels iaios i els qui…
A les dotze arriba una parella. Perquè, sap? Fan com si foren parella i tenen una seixantena. Ella està negra com una paella i és alta però denota certa elegància i duu pamela d’ales amples i molt volubles, que li donen una aparença molt déco. Ell vesteix camisa de mànega llarga d’aquelles vaporoses i a sota un banyador d’aquests de camalet i és que ell deu saber combinar bé els colors o que ella sap combinar-li’ls molt bé. S’asseuen silenciosos. Ell a una cadira i ella a la tovallola. No es diuen res, es miren i miren els altres. I observen i de tant en tant es riuen i pense que es duen bé i són d’aquells que a casa, taula parada, sense dir-se res verbalment s’ho diuen tot amb ganyotes i picades d’ullet i si en diuen cap de paraula, no cal allargar gaire la sintaxi; és la parella típica de “wizard” amb allò de: “Lo bueno prevalece, no?” que deia l’amiga Nati Mistral. Ella xiscla de sobte, amb un gemec apagat i emet el critet amb la mà dreta a la boca. “Jose, el foc! Has apagat el foc?” “Jo? Però dona… Bo, ara aniré… Dóna’m les claus de casa.” “No, ja vaig jo…” . S’aixeca i se’n va. Quan en tornar, ve amb els llavis d’un roig encés, un mocador lligat al cap i un tel enrotllat a banda i banda del seu cos encara molt estilitzat i sense fer soroll es torna a estendre al sol.
I la nòria allà va i pega moltes voltes i té tant encant, escolte. I les gents responen a mil veus i colors i olors. I totes es diverteixen i en gaudeixen a la seua manera i condició de les estones de sol i platja.
I quan me’n vaig i ja he deixat de banda els atifells de vista dels quals la natura m’ha dotat, puc veure el xicot que, bocaterrosa, i fent com qui dorm, mira de reüll un cos perfecte per a ell, com la bèstia que tria la seua presa per tota la sabana. I no s’aixeca i fa petits moviments de malucs perquè està tot ben enervat.
I pel camí, de totes les estampes que el matí m’ha donat a triar em quede amb aquesta darrera i sap per què? Perquè és l´únic passatger de la nòria que ha aprofitat les vistes des de dalt de tot de l’atracció perquè per això està la nòria a la fira, no ho creu?
Temps de lectura: 9 minuts