Constantment
som invitats a la travessia.
Les mars extenses, la carena esquerpa,
ocells que tallen camins incerts.
Els trens freturosos de la fosca,
rius ardits trenant riberes
ens hi empenyen ara i adés.
La placidesa dels estanys convida
a restar moradors captius
de fondes estimes perdurables.
Tanmateix el cor, àncora de risc,
és batec de pelegrinatge.
Constantment
ens sedueixen altres terres,
fantasiegem amb mons imaginaris.
Tan ferms ens donem a la vida d’ací
com a anhelar la ventura d’enllà.
No és la màgia d’allò trobat
com el deler lluminós que cerquem.
Mentretant,
embastem un entrellat
d’inútils pedaços arreu.
Enllà, ençà. Encontre i topada,
desencís i meravella,
estima nova, amor vell.
Això rai,
guanyem la gràcia
d’explorar petges
i mantenir el foc de l’incògnit.
Tot plegat,
un mal disert acostar-se a Déu.
Et sembla poc, idiota
d’arrel immòbil?
Temps de lectura: 0 minuts
