El profeta busca esmenar els vicis de la societat i combatre les injustícies socials. El profeta persegueix la dignitat de la persona en el si de la comunitat i corregir-ne la defallença en el decurs de la seua història. En pagament als seus serveis, una part de la comunitat, els que manen, manen que l’escapcen i una altra part, els més febles, el santifiquen. Però, alerta: ser profeta no és cap ganga. El profeta se la juga i n’és conscient. No es tracta d’un ofici massa exitós o si voleu, irònicament, el seu hipotètic èxit seria un fracàs i el seu —quasi segur— fracàs esdevé un èxit. Com veieu, res a veure amb la noció del sentit comú actual. Per què ningú no és profeta a la seua terra? Perquè el profeta s’arma del coratge necessari, de la confiança bàsica en si mateix, de la fe creadora imprescindible per desafiar i desqualificar les còmodes convencions i desitjos de la seua comunitat i, a més, ho fa, topològicament, des de dins. El seu discurs, en açò, no és com la del crític modern que sempre critica els bous des de la barrera. A qui li caurà simpàtic una figura o tipus així? A ningú. Es com si en un partit de futbol algú afalagara les jugades bones del contrari i desaprovara les males jugades —i passades— del propi equip. El sentit comú —en aquest cas— és intransigent i fanàtic. A l’enemic, ni aigua. El profeta es troba en la mateixa situació que l’inventor, que el geni: el bon inventor, el bon geni té la sana ingenuïtat de, quan ha fet una gran descoberta o ha realitzat un gran invent, voler-ho compartir amb la seua societat i quan aquesta el rebutja, sent la major de les feridures de l’ànima. Aleshores, decebut i dolgut, se’n va a una altra comunitat (societat) i ho presenta i, cas que tinga millor sort (com que en aquest cas miren més el què que no el qui) i l’accepten, es naturalitza en la nova societat. La qual cosa viu com un drama. L’inventor crea, posseeix una cosa, la cosa es pot adoptar per altri, el profeta proposa una nova relació, una ètica —trasplantada, la qual en una altra societat perd la seua virulència i carés subversius—. Els grans inventors alemanys emigrats als EUA per causa del règim nazi van ser molt útils a la societat americana, els grans ideòlegs es van dissoldre en l’anonimat d’universitats prestigioses. L’invent i la descoberta científica impacten en tot el món. La profecia queda normalment més lligada a la terra. Si la profecia pren un caràcter universal i arriba a transcendir el marc contextual que l’ha originada, aleshores corre la mateixa sort que l’invent. La profecia de Jesús soscavà els ciments del món pagà; les idees de la Il·lustració i de la revolució francesa s’estengueren per tota Europa i més enllà de les fronteres de la civilització occidental; la ideació de Marx arribà a Cuba d’una banda i a la Xina de l’altra… Una altra possibilitat de fracàs, potser del pitjor fracàs del profeta és que no li facen ni cas, bé perquè el seu vigor és minso o perquè la seua profecia siga massa gnòstica o agnòstica. En aquest cas se’l pot aprofitar, progressivament, per les generacions futures sense massa riscos. Es l’equivalent del “bufat” però en el terreny de la profecia. El profeta, el profeta autèntic ho és de l’autenticitat i l’autenticitat és la pitjor de les dinamites socials. La societat, pronunciat a la barcelonina “sucietat”, tendeix a “ensutzar-se”, a la bastardia, a la fossilització de les convencions, a l’entronització de la hipocresia, a la desigualtat, a no pensar ni inventar… unes de formes més extremes, d’altres de forma més atenuada, però totes iguals en el procés d’estultificació o “idiotització” del seu sentit comú. L’enemic a batre: el sentit propi. I tanmateix, com va assenyalar Ayn Rand, si el sentit propi dimitia o feia vaga en el si d’una societat, aquesta degeneraria per manca de progrés. El que no avança recula i decula. El sentit comú, doncs, abusa de la confiança del profeta, mira de quebrantar el seu coratge i es gira d’esquena davant la seu fe creadora. Però és que veritablement la confiança del profeta o la seua ingenuïtat és el que el fa perdre? Segons això, en les relacions amb els nostres íntimes –inclús en els nostres coneguts i amics, veïns i col·legues— hem de ser desconfiats per preservar-nos del mal? Una vegada més topem amb una altra ceguesa i abús del sentit comú. No. La confiança no mata, més bé al contrari: en les bones relacions el que mata és la desconfiança, el recel, la sospita paranoica, l’abús de confiança…
Com que la confiança es ingènua i empeltada tota de fe, se’n pot abusar, fer-ne un mal ús, però és que la confiança no és ceguesa ni badoqueria; la bona confiança exigeix per part dels seus practicants bones dosis de respecte, i ja sabem que respecte vol dir un cert mirar-se des d’una relativa distància. L’aliada consubstancial de la confiança és la lleialtat. Ens imaginem el món del comerç i les més variades transaccions comercials, empresarials sense la lleialtat? La lleialtat la trobem pertot, en les relacions personals: famílies, institucions, amics, veïns, etc… Per tant on hi ha lleialtat hi ha un embrió de confiança i aquesta pot conquistar la frontera del cor de les persones i on hi ha confiança sempre ha d’haver-hi respecte i lleialtat. El que mata no és la confiança. Són l’abús i la traïció, que són fallides de la fe. Deixar de creure en algú per qui sentíem apreci o afecte significa avortar la confiança que li devíem i si deixem de confiar-hi, ens aboquem a l’abús i a la traïció. Si els nostres més íntims ens “maten” no és per haver confiat en ells, sinó perquè han deixat de creure en nosaltres —o no han cregut mai, d’ací l’abús—. Ara, la paradoxa de la confiança davant l’abús és que ha de mantenir en guàrdia el respecte, ha de ser cauta, però ha de ser suficientment ingènua per no mutar-se en recel paranoide: no pot haver-hi confiança allà on regna el maligne tirànic o el maligne usurpador. Com s’ha dit, confiar en algú és poder girar-se d’esquena i que no et faça mal. Si per por a l’abús o a la tració recelem de no girar-nos, haurem matat la confiança, no que la confiança ens ha matat. La confiança no mata, vivifica, és la mateixa vida. I si perdem la confiança, perdem la fe, la lleialtat, l’amor, l’humor, la bondat, l’amistat… tot el més meravellós que proporciona el viure. Aleshores, profetes assassinats o no, viurem amargats. I si visquem amargats tindrem una certa propensió a l’eliminació profètica. No permetem que un cert sentit comú ens gaste segons quines males passades.
Temps de lectura: 6 minuts
