Era un agradable matí que anunciava el començament de la primavera. El sol eixia per l’est i jo esperava l’autobús per anar al treball. La llum del sol apuntava directament a la meua cara i la seua calor traspassava el gruixut teixit de l’abric que cobria les tres quartes parts del meu cos. Aqueixa albada particularment càlida convidava a abandonar les robes hivernals, fugir de les responsabilitats diàries i passar el primer dia de l’any a la platja. Encara que sabia que el fred tornaria ben aviat, em va envair l’anticipació de l’arribada del bon oratge, les llargues vesprades a les terrasses dels bars fent-me unes canyes amb els amics i la roba lleugera que m’atorga l’obligació de depilar cada racó del meu cos, no fóra que la meua humanitat ocultés la meua femineïtat.
Em vaig alçar amb la sensació que seria un dia més, un altre dia sense cap importància que creuaria al calendari a l’espera de les properes vacances: la senyora Alícia, que agafa el bus a la mateixa parada per anar a casa de la seua filla i cuidar els seus néts contant-me per enèsima vegada els maldecaps que li dóna el seu fill Tomàs, el qual, als 28 anys, ni estudia ni treballa; el guàrdia de seguretat del garatge del cantó que torna a casa al finalitzar la seua jornada de treball, sempre menjant un entrepà, repassant-me com cada matí de d’alt a baix amb la seua mirada somnolenta quan camina per davant de la parada; el jocós “feliç any” que m’ofereix l’Esteban cada matí de l’any al pujar a l’autobús; i el llibre de torn que m’acompanya en els meus viatges al treball. A l’oficina les coses no serien tampoc molt distintes: Artur, fent els seus típics comentaris sexistes mentre no pega ni brot; Empar, remenant el cul davant de tots per tal d’ocultar la seua evident falta de capacitació per al seu post; Tino, molt treballador al seu escriptori, encara que la seua addicció al tabac i les freqüents escapades amb la intenció de calmar les seues ànsies de nicotina minven la seua productivitat… i jo, intentant desenvolupar la meua tasca cada dia amb menys il·lusió a un post que ja ha absorbit tot el potencial que tenia per oferir.
Ja fa un parell d’anys que no sé com en sortir-me. M’agradaria deixar-ho tot, tindre la gosadia d’allunyar-me d’eixa oficina que fa temps em proporcionava una sensació de plenitud i benestar i a la que ara només m’ancora la hipoteca que vaig demanar fa tres anys, la qual m’oferia una il·lusió passatgera de seguretat, arrelament, identitat i plenitud personal, i que em permetia passar de ser inquilina a propietària de l’apartament de dues cambres a l’àtic d’un edifici antic del barri d’Arrancapins que habitava des de feia dos, quan vaig començar a l’empresa. Ma mare s’havia oposat a la compra, més pel fet de que no la feia en parella, la qual no he tingut mai i no per falta de ganes, que perquè no li agradara el pis envellit, que tampoc. Allò que havia començat amb un esperit de maduració, de progrés, havia esdevingut la meua trampa particular, un encadenament al que m’havia sotmès de manera voluntària i del qual em resultava molt difícil fugir. Com de costum, ma mare tenia raó, encara que partint de premisses equivocades.
A l’hora de menjar, em faria la ronsa esperant que l’Enric fora a prendre el seu dinar, tastant eixos quinze minuts en els quals al despatx només romanem nosaltres dos, minuts que ens atorguen la fama de faeners, però que només serveixen per al meu desballestament davant el flirteig continuat que no ens porta enlloc.
En acabar la faena, aniria a la meua classe d’anglés, com tots els dimarts i dijous des de fa anys, malgrat la mancança d’evolució que observe des de fa temps. I a la nit prendria una pizza ultracongelada propera a la data de caducitat, l’únic element que roman a hores d’ara al meu refrigerador.
Vaig pujar a l’autobús, i amb només uns metres d’avanç, s’aturà de sobte. Per a sorpresa de tots els usuaris del vehicle, l’autobús acabava de sofrir una avaria. Un esdeveniment inesperat que desmuntava la meua quotidianitat. “Potser no serà un dia com qualsevol altre”, vaig pensar.
L’inusual clima primaveral d’aquell matí de març ja anunciava que les meues expectatives d’un dia que passaria desapercebut es convertiria en tota una odissea difícil d’oblidar. El més rellevant d’aquella jornada, sense cap mena de dubte, fou assabentar-me de la necessitat que tinc de prestar més atenció als avisos que em dóna l’univers.
Temps de lectura: 4 minuts
