ant, dia i nit… —RUTA CIRCULAR— tot en un mateix moment, un moment en què el temps s’aturava mentre corria, com quan se t’acaba la bateria del mòbil però segueixes fent tard, o un d’aquests dies d’hivern que encara és de dia sent tot ben fosc. Entre una d’aquestes petites fraccions de segon que et fan triar entre sí o no, entre treure la galeta perfectament estovada o caure i fer-se papilla dins del got de llet, em vaig quedar atrapada! No sé si tova o desfeta, diguem‘ho tu… Un pestanyeig em separava d’agafar aquell coi d’autobús! Sort en vaig tenir d’una que passava per allà, que li feu un gest a la conductora perquè m’esperés. I vaig pujar aclucant els ulls i assentint a la xofera per esperar-me. A dins, de dia, a fora, de nit, i per la finestra només hi veia l’interior, el reflex, vaja, el cel trepitjat.
Tot i així mirava per si divisava alguna llumeta que acabés de composar aquell paisatge inexistent que em distreia dels pocs pensaments que tenia. Sempre el mateix… i cada vegada pujava algú diferent! Primer una borratxa que canviava d’un seient a un altre com si en cap s’hi trobés del tot còmoda. Ni un sol cop va mirar per la finestra. Perquè? Perquè no hi ha cap borratxa que no s’hagi de preocupar allà on trepitja, on clavar el segon peu per no entrebancar-se, quantes coses oblidem un cop les tenim apreses, així que tots a embriagar-nos! També hi havia una dona vella, ella ja hi era i es mirava la borratxa de reüll, sempre vigilant que les seves mirades no es creuessin, de fet, ella sí que mirava per la finestra, bé, diguem que hi tenia els ulls clavats però estava pendent de tot el que passava a dins. Jo no entenc com s’ho feia!
També va pujar una nena, però baixà de seguida perquè es va equivocar de línia, llavors la iaiona somreia, —i la borratxa feia gestos forçats cap a la nena— la seva actitud prenia una innocència maldestra que la feia sentir xiqueta un altre cop. Jo crec que es va espantar més pel fet de trobar-se enmig d’una actuació que violentava qualsevol norma del comportament humà (això que algú gran es posi a l’alçada d’una neneta… no és gens normal!), que no pas perquè hagués entès cap de les indicacions que li donà la conductora per arribar a la seva destinació. Així que la petitona va baixar a corre-cuita a la següent parada.
L’altra era una tia jove, llegia amb els auriculars posats, no sé si escoltava música mentre llegia o llegia simplement o no feia res del que semblava. Quina enveja hòsti!, jo que sempre havia esperat el moment de poder cagar mentre llegia, però a l’hora d’apretar sempre tancava els ulls, així que això de fer dues coses a la vegada ja ho vaig deixar per perdut des de feia molt temps! —I que una cosa tan burra em pogués regirar l’estómac així… Perquè, esclar, al final anava ben restreta. Ai la consciència, quants mals de panxa!
Ovaris! Ja he arribat! Baixo i em cega la claror del carrer, però si era ben fosc! I posant-me una mà al front fent de visera, mentre, a més a més tancava els ulls, em va venir un flash del dia que era nena i em va espantar una borratxa, el dia que era jove i em vaig deixar perdre entre un mar confús de sons, paraules i imatges; el dia que era borratxa i em vaig oblidar de qui era per ser qui volgués sent menys que mai i, el dia que era vella i vaig començar a protegir qualsevol mostra d’amor perquè els meus ulls, allà on miraven no hi havia res. I JO? doncs em narro el conte, i com en un reflex, el cel trepitjat… em vaig b/veure a mi, aclucant els ulls i marxant, marxant alhora que no em movia, i es repetia. Però sempre per primer cop, tants cops com us ho pugueu imaginar, si és que la imaginació porta a algun lloc… JO no ho sé! Com tampoc sé què passava amb aquell autobús… espera, espera, ara torna! Ara torna! Ei! Para!Para! Dia i nit, quieta i camin…
Temps de lectura: 3 minuts
