Era temps de canvi. I nosaltres, els perdedors, que no teníem res perquè ho havíem perdut tot, vam haver de callar i fugir després de la guerra. Anava per les barques varades a la platja i demanava faena als patrons. Molts abaixaven el cap i ni em miraven a la cara de la vergonya que els feia perquè em coneixien des de menut. Per a negar-me el treball, li parlaven a l’aire que hi havia entre ells i jo, perquè l’aire calla i se l’endú el vent. L’endemà el mateix, no em volien ni per a fer de jornaler a l’espart. Gràcies que els amics ens socorrien, com podien. En tornar a casa, que no era més que una cova emblanquinada excavada en una riba amb una cortina per porta, hi entrava igual que n’havia eixit. I contemplava les meues filles a distància, en silenci, i em migrava. La ràbia em rosegava l’ànima i el cos cridava uns crits interiors i muts, cap a dins la gola, immensos i somorts. Un dia, caminant sense rumb vora mar, una mar quieta, immòbil i oliosa, em va dir: que no veus que la ràbia s’apodera de tu? Mira’m a mi: asserena’t i busca la calma i la paciència en un altre lloc. Després de viatjar tota la nit sense dormir al tren, vam arribar una matinada molt gelada a l’estació de València, la dona, les dos filles i jo. Ni diners, ni fato.
Era l’època del canvi. I nosaltres, els ignorants, que parlàvem com parlàvem i sabíem el que sabíem, no vam tindre a penes temps de pensar-nos-ho. Els amics i els familiars ens cridaven: vine, baixa, ja he parlat amb l’amo jo. El cap de colla ho sap i volen collidors. Què fas al mas? I mirava com eixia el sol i com el sol entrava dins dels barrancs. M’acostava als bancals, i pel camí, tot era conegut i ho veia tot perpetu, immòbil i en silenci. Però sabia que no era veritat, que les pedres no eren mudes i inertes. N’hi ha que callen sí, però també n’hi havia que em parlaven, i hi insistien: vés-te’n, vés-te’n ara, alça’t prompte del llit, amaneix-te i vés-te’n. Què hi ha ací per a tu? Ja ens coneixes, som pedres, tots som pedres, pedra viva si vols, però pedra. Fa peresa trencar la monotonia però has de ser diligent i actuar. Sentia el que em deien les pedres i les mates i no els responia res jo, perquè intuïa que la decisió ja l’havien presa per mi. Un dia el vent i la pols es van aliar per fer-me reaccionar. Se’m van ficar als ulls i la coentor em va fer tancar-los. Espavila’t, no cal que mires més tot açò, em deien. Vaig anar a parlar amb el fill del fuster que tenia un camió i feia d’ordinari entre el poble i la ciutat: ¿bé tindràs plaça per a mi a l’altre viatge que faces a Castelló?
Era l’hora de canviar. I nosaltres, els desgraciats, que excel·líem en la misèria, una misèria perpètua i inacabable que ens va empènyer lluny, foragitats, esgarriats i famolencs, no vam poder triar res perquè no hi havia cap opció, perquè se’ns havia vedat el pensament. Érem tan miserables, a casa, que les mosques ens tenien enveja i volien viure amb nosaltres. Ma mare feia: per què hi acudiu mosques? No hi ha res ací. Uix, uix! I el veí, que parlava pel mòbil amb el seu germà que vivia a França, ens contava que a Europa tampoc no ens volien. I per què? No érem mosques, nosaltres. No envejàvem res, nosaltres. Els envejosos volen el que no tenen perquè ja tenen alguna cosa. Només enveja qui ja posseeix. Un dia, uns quants del poble i molts altres desconeguts vam embarcar-nos per travessar la mar, de nit. ¿Cap a on? La brúixola i els estels s’havien aliat amb el nostre destí: cap al nord. Ens van desembarcar al port d’una ciutat que es diu Alacant, només esperàvem una miqueta de benevolència, la resignació ja la dúiem senyalada a la cara.
(imatge: Xavier Miserachs. Col·lecció MACBA)
Temps de lectura: 3 minuts
