“RUNES
Som cada bri d’amor de les runes de Selma,
cada escala tremolosa del campanar de Marmellar.
[…]
els llaguts de l’Ebre i l’antiga Mequinensa,
el rellotge aturat del campanar de Faió.” (p. 37)
M. Carme Rafecas (1987) va guanyar amb aquesta obra el Premi València Nova Alfons el Magnànim de Poesia, en el jurat del qual hi havia noms tan destacats al món poètic valencià com Maria Josep Escrivà, Pau Sanchis, Isabel Robles… que amb la seua trajectòria avalen l’interès de la publicació.
El llibre, de 49 pàgines, s’estructura en quatre parts, i conté 29 poemes. Els temes versen sobre aspectes personals i propers, amb mencions a lligams familiars com la mare, o l’àvia, i un constant referent a la natura (la caiguda de les fulles, la pluja…), al paisatge rural, i a l’urbà, als pobles del territori… L’autora també posa imatges a relacions fluctuants o clarament en decadència (“Paraules de cartró”, p. 14, és un transparent al·legat a qui s’estima “de mentida”).
La part II és dedicada a qüestions d’assistència socials, que és la professió de l’autora, i s’hi perceben clarament i subtilment referències al drama dels migrants.
“Blanc breu” és el títol del darrer poema del llibre, que va precedit per un oportú “Presumpte final”.
Com diu Maria Josep Escrivà, M. Carme Rafecas en aquest primer llibre seu se’ns mostra com una poeta a qui haurem de seguir el rastre.
M. Carme Rafecas, 2018
Coberta
Imatge de l’article: Hotel Roc Blanc
Temps de lectura: 1 minuts
