La Gemma no entenia per què la gent deia que els dies de pluja eren lletjos i tristos i melancòlics. Ella considerava que eren els més bonics que podien existir. Potser sí que era una murga haver de carretejar el paraigua i haver de mirar constantment de no posar els peus a dins de les basses per no anar molla des del matí fins al vespre, però desitjava aixecar la persiana i veure les quatre gotes, o el gran diluvi, a través del vidre. Perquè sabia que aquella aigua sempre, sense excepció, anava acompanyada de l’oferiment del seu pare.
—Avui ja et duré jo a l’escola.
La felicitat que sentia la Gemma en escoltar aquelles paraules, que dites tan juntes aconseguien una harmonia perfecta, era indescriptible. Com a norma general, el seu pare, ocupat amb reunions, informes i dinars i sopars de feina, sortia de casa molt d’hora i hi tornava força tard. L’home es justificava amb un “em sap greu però des que la teva mare no hi és no em queda cap altra sortida que aquesta”, i li amanyagava els cabells, li feia un petó a la galta i esperava que la seva cunyada, l’única germana que tenia la seva difunta dona, arribés a dos quarts de vuit del matí en punt per ajudar la seva filla a vestir-se i a pentinar-se i per preparar-li una mica d’esmorzar. Llavors totes dues enfilaven els deu minuts caminant que hi havia fins a l’escola parlant de bajanades, perquè la nena, tot i només tenir set anys, deia que amb la seva tieta no s’hi podia tractar cap tema seriós, que tenia el cap ple de pardals i que en el fons era una criatura en un cos d’adulta.
El dia que plovia, en canvi, tot era diferent. La Gemma, des de la seva habitació, sentia com el seu pare trucava a la tieta Gertrudis per dir-li que no calia que hi anés, que amb aquell temporal ja la duria amb cotxe i que si arribava més tard al despatx no passava res, que més valia prevenir. El pobre, tot i que no ho havia volgut reconèixer mai, havia agafat por des de l’accident que havia patit la seva dona ja feia quasi tres anys. Ella tornava cap a casa a peu, carregada amb un cabàs en una mà i amb una bossa enorme de cartó a l’altra. En mala hora s’havia decidit per anar a comprar al supermercat. Hi havia arribat amb la presència d’uns quants núvols que no semblaven tenir la intenció de descarregar, però quan va començar a fer els primers passos de tornada va caure la tromba d’aigua de cop. No va tenir temps de refugiar-se, perquè quan havia visualitzat un edifici que li podia donar aixopluc durant una estona, un cotxe va relliscar i se la va endur per davant. A la Gemma, el seu pare, mai havia volgut explicar-li amb gaires detalls aquell episodi, però l’home, des de llavors, tenia una mena de pànic a la pluja, i com que la seva cunyada no tenia carnet de conduir es volia assegurar que el desastre no es tornava a repetir amb la seva filla.
El segon dia del mes d’abril, l’home, quan va haver deixat la Gemma a l’escola a causa de la gran tempesta, se’n va anar de dret a urgències perquè feia setmanes que tenia molèsties. La maleïda feina, però, sempre li feia posposar la visita que li hauria fet bé fer-se. Quan el metge li va veure l’estat del seu fetge li va dir que s’havia de quedar allà indefinidament. Mentrestant la Gemma es va haver d’estar amb la tieta Gertrudis dia i nit, tant si feia sol com si plovia, i la recuperació del seu pare encara se li feia més lenta i feixuga.
La noia, amb la germana de la seva mare, s’hi avorria molt. Una cosa era suportar-la quatre estones cada matí i una altra de molt diferent conviure-hi. Les seves úniques aspiracions eren mirar les telenovel·les, devorar les revistes del cor i jugar al solitari. I prendre’s una tirallonga de complements per compensar algunes mancances que creia que tenia però que ningú li havia certificat. El zinc i el xiitake per al sistema immunitari; els probiòtics per promoure unes bones digestions; el calci, el magnesi i el potassi per als ossos; les infusions de cua de cavall per controlar l’excés de pes; el picolinat de crom per regular l’ansietat per als dolços i el triptòfan per tenir a rega els nervis i l’estrès en general; l’omega-3, l’omega-6 i el silici per a la pell; l’espirulina per disposar d’energia durant el dia; la passiflora per a l’insomni, i les pastilles d’oli d’onagra per equilibrar els canvis hormonals.
—Em sembla que quan avui t’hagi deixat a l’escola passaré per la farmàcia per si em donen alguna cosa per depurar el fetge. Tot això del teu pare m’ha fet pensar que fa temps que no me’l cuido gaire. I em sembla que demanaré unes vitamines per a tu. D’aquelles que porten pol·len i gelea reial. T’aniran bé, perquè a la primavera sempre s’està més decaigut, i tu últimament fas una mala cara…
La Gemma, definitivament, pensava que la seva tieta Gertrudis estava ben grillada. I és que cada vegada que la dona obria la boca tot plegat es feia més evident. De veritat creia que una nena de set anys que havia perdut la seva mare “en un malaurat accident”, segons li havien explicat, i que tenia el seu pare a l’hospital sense un diagnòstic ferm estava pendent de píndoles, de xarops o de sobres miraculosos? Ella l’únic que volia era tornar a la seva vida de sempre. A la de feia tres anys enrere ja era conscient que no podia ser, però a la d’abans del segon dia d’abril esperava amb candeletes que sí.
Quatre setmanes més tard el pare de la Gemma va poder tornar a casa, amb la recomanació que s’agafés les coses amb més calma, que intentés descansar i que sense treballar tant segur que també aconseguiria arribar a tot arreu.
—A partir d’ara et portaré a l’escola cada matí —l’home ho va fer saber a la seva filla.
—Si no m’ho arribes a proposar tu, t’ho obligo a fer jo —va dir-li la Gemma mentre li feia una abraçada immensa.
Temps de lectura: 5 minuts
