El destí ens bufeteja a cor-què-vols
I ens deixa la cara feta un sentllàtzer.
Així, Déu, estrafà els nostres desitjos;
s’ho passa bé, juga als daus amb nosaltres.
La llibertat és un bé foramida
Pel que paguem un xec sempre onerós:
Llast i resposta, greu consciència
De consciència despedaçada.
Els filòsofs d´antany han cregut l´home
Per damunt dels altres regnes vivents;
Intuït Déu, ni que fos un bri, com
S´hagués vist el conte fals del mentir!
Allunyat del Ver, perdut, vagareja
I no sap com tornar-hi. Retornar-hi:
Tasca del seny, mampresa del record,
Flexionar la vida, repensar-la;
Enmig, però, ferida tothora i pèrdua.
El destí se’n fot dels nostres desitjos.
Riure o plorar, tant ens val. Concedim-nos
Un somrís d´ironia alegre i sàvia
Temps de lectura: 0 minuts
