Quan feia poc més de deu minuts que havia pujat al cotxe se’n va adonar: s’havia deixat el mòbil a casa, al damunt del marbre de la cuina, amb el carregador connectat. L’Íngrid es va desesperar. Just el dia que s’estaria més hores fora —tenia tres reunions bastant llargues— havia hagut de tenir lloc aquell descuit. Maleïda memòria! Tot i que també havia de donar una gran part de la culpa a les presses, que sovint acaparaven més del que els pertanyia.
La resta de l’estona que va haver de conduir —vint-i-quatre minuts per ser exactes— ho va fer amb inquietud. I si els nens es feien mal a l’escola? I si els seus pares tenien algun problema per anar i tornar del metge? I si el seu home li havia de dir alguna cosa important? Era evident que no podia començar a trucar a tothom a la desesperada, però potser a l’Alfons sí que l’hi hauria de dir. Més que res perquè n’estigués al cas. Cada matí, una de les primeres coses que feia en arribar a l’oficina era telefonar-li i explicar-li fil per randa com havia anat tot amb els nens, i si aquell dia no ho feia ho trobaria estrany. Ja se l’imaginava, patidor de mena com era: remouria cel i terra fins a trobar-la i llavors la bola encara es faria més grossa, perquè amb el mòbil al damunt del marbre de la cuina seria impossible. No, definitivament havia d’actuar abans que tingués lloc aquella mena d’hecatombe. Que l’Alfons, quan volia, podia ser molt insistent i exagerat.
En aparcar el cotxe i posar-se a caminar, l’Íngrid va anar observant al seu voltant per si hi trobava una cabina. Mentre ho feia li van venir ganes de riure: si algun dels seus fills li preguntés què buscava no sabria ni com posar-s’hi per explicar-los que aquella mena de torre, meitat de metall meitat de vidre, amagava un telèfon amb una ranura per on calia tirar monedes perquè funcionés i, així, establir la connexió amb qui es desitgés. Tots els intents van ser fallits. Quants anys devia fer que havien tret del carrer —almenys d’aquella zona en concret— aquella mena d’artefactes? És que el que estava cercant era propi d’un altre segle!
Durant la primera reunió, l’Íngrid quasi no va obrir boca. No és que no li interessés el tema en qüestió, sinó que la seva ment era incapaç de pensar en alguna altra cosa que no fos el telèfon. Quantes vegades li devia haver trucat l’Alfons? De segur que ja anava per la desena. Al final, quan va donar la mà als seus dos interlocutors a mode de comiat, es va atrevir a fer-los la pregunta.
—Que em podeu deixar fer una trucada, si us plau? És de màxima urgència. M’he deixat el mòbil a casa i tinc un neguit a dins des de fa tanta estona…
Tant l’un com l’altre hi van estar disposats. Potser perquè finalment havien descobert què era el que la inquietava tant… Però l’Íngrid, quan va tenir l’aparell que li havien deixat a les mans, es va col·lapsar. I per més que ho va intentar no va aconseguir recordar els nou números del seu home. Se’n feia creus! Una acció que repetia dia rere dia i llavors havia punxat.
Una vegada acabada la segona reunió, l’Íngrid no va tenir tantes contemplacions amb la dona que tenia al davant. La coneixia de feia temps i no li feia vergonya demanar-li aquell favor. I, a més, estava convençuda que tenia la combinació de dígits correcta. Encara no entenia —per què de vegades era tan extremadament educada i respectuosa, fins i tot quan l’Alfons ja devia estar en un grau força elevat de nerviosisme?— com s’havia aguantat tant. Si només d’arribar ja li havia d’haver vomitat el seu neguit! El que l’Íngrid no s’esperava era haver d’escoltar aquella resposta, que la va deixar ben petrificada.
—Ostres, doncs benvinguda al club. A mi també m’ha passat el mateix, però m’ho intento agafar amb filosofia: una estona desconnectada del món fins i tot em farà bé!
A la tercera reunió, l’Íngrid va anar a la idea: no havia vist mai el noi que tenia al davant, però li era igual. Tothom patia imprevistos, i el seu —de segur que ho entendria perquè semblava una persona comprensiva— necessitava una resolució ipso facto. Perquè si no el mòbil, de tant que el faria sonar l’Alfons, acabaria esclatant, i tot el marbre de la cuina serien bocins de metall, vidre i plàstic.
—Em sap greu, però és que jo odio la tecnologia i no la utilitzo per a ben res. I ja sé que pensaràs que estic com una cabra, però si molta gent seguís el meu estil de vida les coses anirien molt millor. Ja em diràs de què ens serveix el progrés si cada vegada semblem més cavernícoles!
L’Íngrid, amb aquell discurs, va quedar planxada. Potser en una altra ocasió, amb la convicció amb què parlava el noi, fins i tot l’hagués arribat a convèncer, però llavors estava a punt d’escanyar-lo.
Tan bon punt es va acabar la reunió amb el noi antitecnologia, l’Íngrid va sortir d’aquella sala com una fletxa. Es va posar a dins d’un petit restaurant, que va ser el primer establiment que va trobar, va mirar la carta per dissimilar una mica i llavors va dir al cambrer el que volia: una tapa de patates braves amb una cola i fer servir el telèfon del local.
—No tenim per costum deixar trucar els clients des d’aquí…
—M’ho imagino, però no t’ho demanaria si no fos important. M’he deixat el mòbil a casa, encara tardaré una estona a tornar-hi i sé que el meu marit deu estar patint com un condemnat. Si cal et deixaré una bona propina.
—No, no, només faltaria. El telèfon és tot teu.
—T’ho agraeixo moltíssim!
L’Íngrid no es creia que el gran moment havia arribat. Tenia un aparell a les mans i el cervell ja feia estona que havia retingut el número de l’Alfons a consciència per no fer cap errada. Mentre esperava que li respongués fins i tot tenia una mena de papallones a l’estómac.
—Sí?
—Alfons?
—Jo mateix.
—Que no em coneixes?
—Íngrid! Des d’on em truques?
—És una història tan llarga… Sort que per fi…
—Escolta, et fa res si parlem després, a casa? És que ara tinc un dinar important i no em puc entretenir.
La dona, encara amb el telèfon a la mà, es va quedar freda. Tot el matí amb aquell rum-rum a dintre, mortificant-se per no estar disponible i patint per l’Alfons. I, total, per a què? Després d’aquella mínima conversa ja li havia quedat ben clar que per a ben res.
—M’ho he pensat bé i al final també faré el menú del dia. Em sembla que no m’he d’afanyar tant com creia…
L’Íngrid menjava l’amanida de formatge de cabra, l’estofat de vedella i la crema catalana, de la barra estant, amb molt poc esma. Estava trista, decaiguda i decebuda. Res que es pogués comparar, però, amb el que sentiria quan arribés a casa —aproximadament una hora i mitja més tard—, se n’anés cap a la cuina, agafés el mòbil i veiés que només tenia un parell de trucades perdudes. I que cap d’elles no era de l’Alfons.
Temps de lectura: 6 minuts
