És dia de partit, la ciutat ho sap, es col·lapsa. El bus es para en sec, no pot seguir més, ha de recular i deixar-nos. No podem fer tard, sense nosaltres no pot començar el partit. Baixem del bus, agafem les nostres pertinences del maleter i marxem cap a l’esquelet de ciment. Un dels nostres s’allarga a veure per quina porta ens toca entrar, la resta, mentrestant, esperem ansiosos el nostre debut. Un diu: “au, a fer-nos un colpet”, però sabem que no toca. Sí, és dia de partit, però hui hem d’estar al 200%, no ens podem permetre distraccions. Mentrestant, arriba el nostre amic i ens diu que hem d’entrar “cagant tomaques”, que anem “justets”. Total, que la decisió està presa: hem d’entrar. Mai haguera imaginat que seria per la porta gran.
Una vegada passem les tornes l’emoció s’incrementa, els nostres cors comencen a bategar a mil per hora. Ho hem fet mil i una voltes, però hui no podem permetre’ns fallar, és el nostre dia. Obrim les fundes i preparem el material per a saltar al camp, els més veterans ens donen instruccions per qui ens enfrontem per primera vegada a Padilla en aquest escenari. Ja quasi s’acosta el moment, guardem el que no necessitem a les taquilles, ens posem les sabates i comencem a formar, cadascú ha d’estar al seu lloc. No podem entrar de qualsevol manera, hui hem de brillar.
La megafonia anuncia la nostra presència, ja no hi ha marxa enrere, ho hem de donar tot, és el nostre moment. Hem de defensar el nostre escut. I, de colp, en el moment en què el primer de nosaltres xafa la gespa, tot el món es calla i cadascú de nosaltres es concentra en el seu paper. Comencem a desfilar. Va de bo.
Un, dos, tres, quatre i, tots a una veu, entrem al camp. Comencem a entonar a Padilla, com si fóra ell qui ens dirigira. Els clarinets entonem les cinc primeres notes amb gran solemnitat. No és necessari tocar ni una més. Ja està, ho hem aconseguit, el camp és nostre. L’hem conquerit amb els nostres instruments, les nostres notes, la nostra música. L’afició aplaudeix, com si fórem l’equip local.
Amb els pèls de punta i els ulls vidriosos, sabem és el nostre moment. Sabem que durant uns deu minuts la ciutat és nostra. Ho hem de donar, tot. Una peça darrere l’altra, sense distreure’ns, no parem. Fins i tot, els jugadors deixen el que estan fent, paren la pilota i ens saluden mentre passem. Jo no sóc de l’equip local, però l’emoció es nota en l’ambient.
Una darrere l’altra les toquem totes, com si es tractara d’un certamen, no podem fallar els locals. Quan arriba l’última, ens parem davant la tribuna per saludar com sabem: amb l’himne, d’un que uneix allà on va. El toquem da capo fins al final. Tot, amb els seus crescendos i diminuendos. Quan arribem a l’últim pentagrama ho donem tot, per agrair poder estar al camp de joc amb els nostres instruments. En tocar la nota final els jugadors, l’equip directiu, els aficionats i el públic en general ens agraeix un començament de partit com aquest, amb un fort i càlid aplaudiment.
En aquest moment, ho sabem. Mestalla és nostre.
Temps de lectura: 2 minuts
