Les gotes innocents xipollejaven sobre les rajoles ja embassades mentre aquella senyora, que en altres temps potser havia estat afectuosa, però que ara era el pitjor malson de més de seixanta nens i nenes, embossava menjar escombraria al supermercat.
Inconscient que aquell podia ser el seu últim contacte amb un altre ésser humà, va fer gala de la seua natural insolència i va deixar caure el grapat de monedes sobre la cinta en comptes de donar-ho en mà. Demostrant així el menyspreu que sentia per una noia amb cent vegades més talent però cent vegades menys béns, que acceptava doble torn per pagar-se un postgrau.
La noia, deixebla dels bons valors, va recollir les monedes i li va tornar un grat i amable somriure, gest que va exasperar la senyora i es va afanyar a abandonar la botiga.
En sortir, l’infortuni la va escollir, probablement de forma premeditada, i va relliscar amb una d’aquelles rajoles entollades, on xipollejaven les gotes innocents. Alliberant als nens i al món sencer de la seua crueltat, i brindant l’oportunitat que la noia la substituís com a mestra en pràctiques a l’escola.
Temps de lectura: 0 minuts
