L’encàrrec que li havien fet, des del primer moment, li havia semblat interessant. No era el que tenia més per mà, que la Janina des de sempre havia tirat per altres bandes, però posar-se al davant d’una cosa nova i mirar-la directament als ulls li provocava un rum-rum a l’estómac ben plaent. Havia estat escollida per escriure un conte infantil sobre com tenir cura del medi ambient. Els seus lectors serien infants amb cinc o sis anys, com a molt, a les butxaques. Públic novell i inexpert, però no per això menys exigent. I aquí era on hi havia el veritable repte de la comanda.
La Janina, durant dies, va estar buscant el protagonista de la història. Una flor? Un arbre? Algun vell savi? Alguna bruixa farcida d’anècdotes i vivències? De cop ho va veure clar: havia de ser un animal, perquè acostumen a tenir una bona sintonia amb els més menuts. I, sense buscar-ho, la imatge d’una guineu llesta, múrria i amb uns ulls oberts com un parell de llanternes se li va fer present. Va dibuixar-la, per retenir-ne tots els detalls, en un tros de paper rebregat que va trobar al damunt de la taula. El traç imponent del llapis l’ajudava a immortalitzar totes les faccions de la bèstia. De tant exacta que la va retratar fins i tot va fer-li l’efecte que li podia acaronar el pèl i també, lleugerament, la cua. En acabar-la, se la va mirar en silenci durant uns quants minuts. La calma del temps li havia donat la certesa que no podia haver triat una protagonista millor.
L’escriptora va començar a redactar la història una tarda assolellada d’hivern i va posar-hi el punt i final una albada florida de maig. Estava contenta amb el resultat, però es movia amb el dubte de si el seu públic l’aplaudiria o bé si s’hi mostraria indiferent. Per combatre el seu neguit, va decidir explicar la història que havia acabat de crear en una escola que va escollir. I així va ser com aquell matí la Janina es va col·locar al davant d’una vintena de parells d’ulls i va començar a deixar anar les seves paraules, ben pronunciades, intel·ligibles i perfectament encadenades entre elles.
No va haver de passar gaire estona perquè la dona copsés les cares de satisfacció i sorpresa. “De veritat que aquesta guineu pot arribar a viure totes aquestes aventures?”, semblava que pensaven tots i cadascun d’aquells menuts. I emetien exclamacions, i feien aplaudiments —tímids per no produir més soroll del permès—, i somreien.
I, de sobte, la Janina, malgrat estar tan ficada en el seu paper de narradora, va dirigir la mirada cap a un lloc concret. Es va fixar en la nena que estava asseguda en aquella cadireta que no tenia gaire feina a aguantar el seu cosset menut. No havia obert la boca ni una sola vegada: es limitava a callar i a escoltar. Però ho feia amb una felicitat que li traspassava la mirada, els llavis i cada petit reducte de la seva pell, tan suau i sedosa. Se la notava tan cofada que era impossible estar-ho més. I solament de tant en tant la nena mirava cap a una banda i cap a l’altra com per dir que estava molt orgullosa de la seva mare i de la delicadesa i la tendresa que feia servir per explicar la història de la guineu als seus companys i companyes.
La Janina, just en acabar la seva intervenció, va tenir la certesa que no calia canviar ni una sola coma del relat. La seva millor lectora l’hi acabava de confirmar.
Temps de lectura: 3 minuts
