Entrem en un restaurant a l’hora de dinar, en un pub a fer-se’n una; als corredors d’escoles i instituts, a les aules abans de començar les classes, a les tertúlies televisives… La sorollada de la veu atabala la nostra oïda. Es tracta d’una mena de contaminació acústica, diferent de la maquinal, molt característica de la societat hispànica. Hi ha qui diu que, al “nord”, a “Europa”, idiotisme dels d’aquesta banda dels pirineus per referir-se als països enllà dels pirineus, no es dóna aquesta contaminació particular. Es a dir: que la gent no té necessitat de bramar per entendre’s.
I sempre m´he preguntat d’on ve aquesta tara i fal·lera de cridar per a parlar, que saboteja una mena especial de comunicació. Potser, a casa nostra, la hipòtesi perversa de la interrelació és que parlem per a cridar? Som “originals” en aquest hàbit o hi ha altres pobles que el pateixen? Siga el que siga, hi ha un efecte que prèviament pot operar com a causa i categoria bàsica del discurs comunicatiu del parlar a brams que és el no escoltar-se. De manera que podem enunciar una llei tragicòmica de la relació entre nosaltres: ens comuniquem no escoltant-nos. Per això en les discussions, converses, tertúlies i xarrades, es creu que el qui més crida “té la raó”, i com que sempre hi ha “manadors”, que volen posseir la “raó”, la cridòria, en parlar-se la gent, està assegurada.
Escoltar és una acció especial de la comunicació que requereix tres ingredients bàsics: tenir alguna cosa a dir (el contrari de parlar per parlar, o parlar per no callar), l’atenció i el silenci (o el callar quan un altre parla). Per això quan ens parlem escoltant-nos necessàriament moderem el to de veu perquè el soroll no distorsione l’atenció i puguem, així, copsar amb tots els sentits allò dit o allò que es vol dir.
Una societat que té com a vici el parlar a crits irremeiablement és una societat pobra mentalment –i de vegades brutal–. El contrari no estaria tan clar. Conversar plàcidament, fer tertúlies a la televisió o a la ràdio enraonant sense muntar guirigalls, xarrar sense necessitat d’ensordir-se, no és únicament una qüestió de politèse, una mostra de civilitat. Es també una qüestió de salut mental col.lectiva. Igual com fumar i consumir alcohol en excés contaminen, danyen el cos, la cridadissa al parlar danya la ment. I per salut mental devem de combatre la contaminació acústica del parlar eixordador.
I què perdem en escridassar-nos al parlar? Per començar, la possibilitat que l’experiència dels altres enriquisca el nostre món. Perdem la riquesa de construir un discurs públic comú tan útil i necessari en l’àmbit de la política i en el de la formació cultural. Perdem tranquil·litat en el viure quotidià, cosa que contribueix, entre altres factors, a l’estrés i al desequilibri mental. I encara que siga obvi: perdem oïda. Escridassar accelera l’ensordiment.
I què fer per pal·liar aquesta punyetera contaminació? Canviar els costums és embarasós. Però ser-ne conscients i reconéixer-los sempre és el primer pas. Si mirem d’escoltar més abans de voler parlar, tractem de dir coses de trellat en comptes de parlar per parlar i respectem les opinions dels altres, potser moderarem l’espectacle penós, que va a més, del guirigall en la xarrera, la tertúlia i la conversa.
Recorde l’opinió d’un compatriota que, en tocar la qüestió del soroll locutiu d’ací en contrast amb els països “nòrdics”, deia: “és que si la gent parla baixet en els bars és molt avorrit, sembla que hi haja poca animació”. Personalment, certes “emotivitats” contaminants em resulten ensopides i d’un gregarisme invasiu i lacerant.
Temps de lectura: 3 minuts
