Eren les nou i cinquanta-nou de la nit. En un minut, sentirien la veu de l’encarregat ressonant a través del sistema d’altaveus i podrien canviar-se i tornar a casa. No quedava cap client a la botiga però, com que no podien abandonar els seus llocs de treball fins que la tenda no estiguera oficialment tancada, fingien estar ocupats endreçant els productes de les prestatgeries.
Arnau va mirar el rellotge de cua d’ull. La maneta s’havia mogut quasi imperceptiblement fins col·locar-se damunt del número dotze. Es va redreçar, somrient. Per fi s’acabava la jornada. Tanmateix, els altaveus continuaven muts. Va mirar els seus companys, impacient. Allò passava de tant en tant: a la planta baixa es despistaven i anunciaven el tancament uns minuts més tard de l’habitual. Mentre, al primer pis, la resta de treballadors es dedicaven a fer petar la xarrada.
Van estar comentant les millors jugades del dia, o el que és el mateix, competint per veure qui havia atès el client més desagradable i maleducat de tots. El campió absolut va resultar un home que va escridassar dos venedors i un encarregat perquè trobava intolerable que el telèfon que buscava no estiguera disponible en color turquesa.
Es feren les deu i cinc, però la tenda continuava oberta. Mai s’havien retardat tant a l’hora d’anunciar el tancament de l’establiment, però les normes eren les normes, així que van continuar parlant, sense atrevir-se a anar als vestidors.
A les deu i deu, el sistema de megafonia continuava mut. Arnau i els seus companys van fer una llambregada als rellotges. El silenci de la planta baixa començava a inquietar-los. No només no havien anunciat que la tenda tancava les seus portes fins a l’endemà, sinó que, ara que hi paraven atenció, tampoc sentien cap client ni cap treballador al pis inferior. Encuriosits i amoïnats, van decidir acostar-se a fer una ullada, encara que el que realment volien era dirigir-se als vestidors i donar per conclosa la jornada.
Arnau estava especialment molest amb la situació. Aquella mateix vesprada havien tingut una discussió amb l’encarregat per la seua manera de portar la tenda i, ara, la mateixa persona els tornava a complicar la vida oblidant les seues obligacions i impedint-los tornar a casa.
Unes hores abans, el seu cap els havia encomanat canviar els rètols de la secció de gama marró. Tot havia anat bé fins que Arnau havia ensopegat amb la “súper oferta” del pack de televisor de cinquanta polzades amb quatre parells d’ulleres 3D “de regal”. Semblava que, si s’adquirien les lents per separat, tenien un preu de vint-i-sis euros amb noranta cèntims. En canvi, quan el client s’acollia al pack promocional, els quatre parells acabaven per costar-li trenta dos euros. És a dir, li resultava més car acollir-se a l’oferta que comprar els dos productes per separat. Quan li va comentar a l’encarregat aquesta paradoxa, pensant que es tractava d’una errada, ell se’n va riure i li va dir que deixara de donar-li voltes a les coses i es limitara a posar el rètol al lloc. Per tancar la discussió i remarcar qui manava, els havia fet penjar al costat del cafè un cartell que proclamava que tenien “Els millors preus de tota la ciutat”.
Arnau i els seus companys baixaven les escales comentat aquest incident i com d’irritant resultava que la mateixa persona els tornara a causar problemes en un interval de menys de tres hores. “Es tracta d’una mentida descarada”, comentava un dels treballadors. “Això és enganyar al consumidor”, afegia un altre. “No és una mentida desvergonyida –va intervindre Arnau en arribar a l’últim esglaó- és una paradoxa. Una paradoxa intolerable”, va afegir.
Els seus camarades se’l van quedar mirant, a punt per replicar-li, quan van veure el que els assenyalava amb la mà. La planta baixa de l’establiment havia desaparegut quasi per complet. El seu lloc l’ocupava una obscuritat immensa que s’estenia fins on arribava la vista. No quedava cap rastre dels electrodomèstics que havien omplert la tenda unes hores abans. Les seccions de música, fotografia i informació també s’havien esfumat. L’única prova que allò era una tenda i no una porció d’espai sideral era la presència del famós televisor de cinquanta polzades o, almenys, del que quedava d’ell. Un terç havia estat engolit per aquella mena de forat negre, i la resta es dedicava a escopir estranyes imatges inconnexes.
Plantats al darrer esglaó de l’escala, el grup de treballadors es miraven bocabadats. Tot indicava que les polítiques de l’establiment havien xocat directament amb l’estructura de la realitat, que no podia absorbir una contradicció d’aquella magnitud sense fracturar-se. El món no estava preparat per a paradoxes d’aquell nivell.
“Es veia vindre”, va comentar un xic jove amb cua de cavall. “Jo ja ho vaig avisar…”, va afegir una xica menuda de cabells negres. “Potser, hauríem d’anar fent camí. No?”, va apuntar el més menut. En els minuts que havien transcorregut des que havien arribat a la planta baixa, el forat negre havia continuat acostant-se’ls implacablement.
Van pujar les escales a tota velocitat, ensopegant els uns amb els altres fins arribar a la seguretat del primer pis. Alleujats, es van girar per observar el que deixaven enrere, però l’obscuritat havia engolit els primers esglaons i avançava lenta però inexorablement cap a ells. Van decidir dirigir-se als vestuaris i buscar una eixida.
No tingueren massa sort: les úniques portes de l’edifici estaven situades a la planta baixa i, per tant, no només eren inaccessibles des del primer pis sinó que, probablement, feia una bona estona que havien desaparegut. Arribats a aquell punt, tenien dues alternatives: sortir per una de les finestres del menjador comunitari, arriscant-se a patir una mort dolorosa aixafats contra l’asfalt, o provar sort amb el misteriós forat negre que els perseguia. Cap d’ells se sentia especialment inclinat a tractar de volar, així que van escollir l’obscura incertesa que els empaitava. Mentre es deixaven absorbir per l’obscuritat, Arnau encara va tindre temps de dir: “Ja li vaig dir que no podia eixir res bo d’una mentida. Tothom sap que el client sempre té la raó”.
Temps de lectura: 5 minuts
