Ella es va asseure davant del piano amb les mans en la posició correcta i va respirar pausadament. Va mirar per la finestra per admirar un últim moment aquell cel rogent que pintava el paisatge de tardor. Tot seguit, es va concentrar en el piano. Els seus dits de color del marbre estaven disposats a pintar aquell silenci amb precioses notes plenes de sentiment. I va començar a tocar amb tons inspiradors i molt subtils l’inici d’una cançó mentre les seves mans avançaven i retrocedien per les tecles i les recorrien seguint una partitura invisible. Era una melodia bonica i harmoniosa, com de cançó de bressol.
Tocava amb delicadesa, com si en lloc de polsar tecles acariciés una capa de gespa fresca. Els sons harmònics provocaven certa melangia i fluïen amb tristesa, però també s’entreveia una alegria camuflada entre els acords en re menor, una alegria que, de mica en mica, sobresortia i volia ser desbordant, emotiva i plena a vessar de bellesa. Ara, la música melancòlica desapareixia i sonaven acords de joia que es filtraven a la sang i recorrien els rius fluvials fins al cor i el feien bombejar tal com quan estàs enamorat i et sents correspost.
Va perdre la noció del temps. Va estar tocant hores i hores seguides sense saber si tocava amb la duresa de l’aiguat més tempestuós o amb la dolçor del vent quan fa tremolar les fulles. L’energia que emanava de les seves mans es convertia en una màgia musical, apassionada i meravellosament embriagadora. Era el tipus de màgia que podia tancar ferides i curar patiments. Era el tipus de màgia que converteix un instant qualsevol en un moment únic. Era el tipus de màgia que et fa feliç.
Finalment, els seus dits van abaixar el ritme i la intensitat. La cançó es va acabar lentament amb un ritardando magníficament executat. Va mantenir un dit polsant una sola tecla del piano: un darrer do greu i profund que, com més fluixet sonava, més feia vibrar el seu cor.
Els camins de la música són inescrutables, va pensar ella amb un somriure radiant.
Temps de lectura: 1 minuts
