L’altre dia vaig començar a escriure tres vegades un article sobre comunicació, però no estava satisfeta i ho vaig deixar. Només exien paraules mil vegades repetides i no era la meua intenció donar cap lliçó o fer una aproximació coixa del que podem trobar d’una manera més exquisida en qualsevol manual o curs. No estava connectada, i això és el primer que cal quan volem comunicar autènticament.
La setmana passada vaig assistir a la festa de final de curs de l’escola de música del meu fill. Ell toca la bateria, ho fa cada vegada millor. Va interpretar una peça on passava, àgilment, de ritmes ràpids a més lents sense transició, una nina entrenada ho feia possible, una delícia. Eixe dia jo estava connectada, era capaç de percebre els detalls. La gent que es comunica obertament ho fa utilitzant diferents llenguatges, és respectuosa amb les llengües, és capaç de canviar i adaptar el missatge sobre la marxa, i també és sensible als detalls que li poden indicar que ha de modular el ritme. Si -imaginem- que som un bosc i estem cadascú enfilats a un arbre, la persona que comunica autènticament és capaç de baixar de l’arbre i anar a buscar l’altre. No té por. És insistent. Sap que l’important és el missatge, el canvi que s’espera. No ella o ell.
L’audició avança. Un pare puja a cantar. Empatitze ràpidament amb l’home, valent, que s’atreveix a cantar en una festa de xiquets i adolescents. Amb una veu potent arriba a tots els racons de la sala, “Insurrección” és la cançò. La persona que comunica autènticament sap pujar a l’arbre quan cal, cantar una cançó o pegar un crit que pot travessar el bosc sencer.
Temps de lectura: 1 minuts
