A tots els periòdics es publicava la mateixa noticia, en primera plana, diferents redaccions però el mateix assumpte:
El cadàver de Fracisco Franco, després de molt de temps i entrebancs, ja ha deixat el Valle de los Caídos amb destí a l’institut forense, on li faran l’anàlisi d’ADN, abans d’entregar les despulles a la seua família.
Fins ací, cap sorpresa, però als pocs dies l’actualitat estava marcada pel resultat de l’anàlisi confirmant la identitat, i a més a més, la presència de verí suficient com per haver-li causat la mort. Les preguntes i les hipòtesis esclataren als mitjans de comunicació: qui?, com?, per què? Eren les que tots es feien.
Hi havia qui s’alegrava de que no haguera mort de vellet o mort natural, qui es penedia de què no haguera patit més. Fins i tot, diferents fundacions i associacions volien la seua canonització pel martiri final que li havien fet passar de segur algun maçó o gentola contraria a la dictadura. Es va insinuar, entre altres possibilitats, que va ser el successor o algú prop d’ell, hi havia qui parlava del pare en venjança per no haver sigut rei. La situació era força intrigant, qualsevol hipòtesi entrava en la baralla.
Aquell matí, sona el telèfon a la redacció del periòdic. Al despenjar-lo la telefonista em digué: un altre que sap la solució de l’assassinat, t’ho passe.
Després de les presentacions, em va dir que es deia Frederic, em va preguntar sinó podria parlar amb un home. Jo li vaig dir que en eixe moment no hi havia cap, i a més que m’havien assignat tot allò relacionat amb la noticia del magnicidi.
Ell, finalment, es va vindre a raons i m’expressa el seu desig de tindre una reunió amb mi a València, perquè deia que coneixia la història del que va passar. Que ell llavors era un novici que anava a prendre els hàbits, que ara era un monjo exclaustrat del Valle de los Caídos, i que tenia informació important i rellevant sobre l’assassinat.
Tenia, fins i tot, fotos de l’assassí. Em preguntà que si podíem reunir-nos l’endemà per la vesprada en un bar del seu barri a València. Que del preu ja parlaríem. Vaig valorar el que m’havia dit, demaní permís per aprofitar aquesta font d’informació. El director em digué:
—Dolors, vés en cura, tens molta experiència i no fa falta que t’explique res.
Vaig arribar a l’estació de l’AVE, d’allí vaig anar a l’adreça que m’havia donat. El vaig trobar al bar on havíem quedat. Ell era un home major, els pèls blancs i retallats al zero, prim i amb les faccions molt marcades i vestit discret, portava una carpeta de cartó blava un poc descolorida.
Després de presentar-nos, demanàrem jo una tònica i ell un tallat, i comença el seu relat:
—Quan era jove, estigué a la congregació benedictina del Valle de los Caídos, era el tercer fill de la seua família, i des de xicotet que volia prendre els hàbits. D’entre els seus companys, ja veterans i majors, hi havia un membre de la congregació que volia fer carrera i arribar a abat. Estàvem molt units, encara que havia una diferència de 25 anys entre els dos, jo l’estimava moltíssim i l’havia idealitzat. Ell va establir el major dels secrets i discreció entre els dos, perquè seria un entrebanc i un perill pel que volia aconseguir. Passava el temps, primerament, va assolir el nomenament com abat. Però cada volta més la paciència benedictina estava fallant. L’obsessió per la mort de Franco, era l’únic que desitjava perquè això faria que, econòmicament parlant, hi hauria més ingressos per entrades i l’hostatgeria; eixirien més a les notícies per efemèrides, actes de tota mena organitzat per la família, Falange o l’Estat; i, finalment, ell tindria més rellevància en tots els àmbits socials i eclesiàstics.
Segons em conta —ja no teníem tanta relació però, crec, era l’únic en qui confiava— li havien cridat del Pardo, el generalíssim estava malalt, i volia l’atenció espiritual de l’abat. Després d’un temps en què s’allargava la malaltia, i ell estava capficat en tots el preparatius del soterrament.
Em digué que feia un temps havia decidit ajudar al destí. Que les hòsties de la comunió eren especials. Que li ajudarien a tindre la rellevància que volia tindre. Dosi a dosi, finalment, l’assassina. Però ja no volia saber res de mi, em defugia i vaig agafar por de que també ajudarà al meu destí.
—Vaig deixar l’orde, i comencí una nova vida, ara ja sóc major i el que vull són uns pocs diners per a continuar amb la meua vida. T’he portat fotos de l’època, i un escrit de l’abat on molt discretament, amenaçava amb les repercussions de tota mena que podria tindre qualsevol indiscreció per la meua part. Però, més que res, vull llevar-me aquest secret de damunt.
Temps de lectura: 4 minuts
