Observava l’enorme paret blanca que tenia al davant. Una tela completa per expressar tot allò que sentia i que amb paraules no era capaç de transmetre, principalment, perquè la vida no li havia regalat el do de parlar.
A la seva ciutat tothom el coneixia per l’habilitat de parlar a través de les imatges, però no imatges fotografiades, sinó imatges pintades per ell mateix. Però no grafits d’aquells que es fan a les parets i que no tenen cap més sentit que embrutar-les com a símbol de rebel·lió, sinó dibuixos sencers amb un significat i un sentit clau: donar a conèixer els seus pensaments, emocions i sentiments, sense que ningú hagués d’escoltar la seva veu.
Façanes de cases, escoles, fàbriques, murs, botigues… tots pintaven les seves parets blanques perquè ell els hi donés vida, transformés una cosa neutra i sense ànima, en una obra d’art. Cada dia escollia un racó diferent de la ciutat on agafar els seus pinzells i pintures, i començar a crear, mentre de fons escoltava diferents melodies. Depenent el que pintés, una cançó determinada i que ressonava per tota la ciutat l’acompanyava. Si escoltaves música enmig dels carrers, sabies que estava creant.
La seva última obra d’art va ser pintar la façana d’un dels teatres més importants amb els rostres d’actors i actrius que han fet història. Audrey Hepburn, Marylin Monroe, Humphrey Bogart, Charles Chaplin, i molts altres més que, sense dubte, l’havien marcat.
Va ser tan gran la repercussió d’aquesta obra, que inclús van convertir el teatre durant una setmana en un cinema, on passaven els films més mítics de tots aquests actors i actrius. Inclús el teatre es va convertir en un gran atractiu per aquells turistes que visitaven la ciutat, i que no volien anar-se’n sense fer-se una fotografia davant de la façana de l’edifici.
La popularitat de l’autor no parava de créixer amb el temps, i milers de propostes li havien arribat al seu petit estudi. Un estudi que semblava tret dels anys 50, pel lloc on es trobava i la manera com estaven col·locades les coses. Era un petit cobert col·locat darrere de casa seva, amb una porta de fusta verda i grans finestres de ferro industrials. Al seu interior, tot era ple de papers penjats del sostre, tirats per terra, clavats a les parets… i pintures i pinzells per damunt l’enorme taula de fusta que hi havia al centre. Tot eren dibuixos, esbossos que ell mateix havia fet.
Però mai havia acceptat cap proposta de les que li havien arribat. Ell era feliç fent el que feia, sense horaris, sense estressos, només fent allò que li agradava: dibuixar. El seu somni sempre havia estat un tòpic molt comú entre els artistes, viure a Montmartre, a París. Potser no es tractava d’un somni gaire original, però era el seu i sabia que tard o d’hora l’aconseguiria.
Cada matí tenia la seva rutina, es llevava, es dutxava, esmorzava i sortia al carrer a la recerca d’una paret blanca on plasmar tot allò que li passava pel cap. Alguns deien que tenia idees massa revolucionàries, d’altres massa estrafolàries i no les acabaven d’entendre, inclús d’altres, que no estava bé del terrat. No obstant això, ell feia veure que no sentia els comentaris i simplement es limitava a pintar, sense ser conscient que, dia rere dia, algú, amagat entremig de les ombres de la ciutat, l’observava.
Un dia, mentre es trobava al seu taller, va sentir com algú, corrent amb rapidesa s’acostava cridant el seu nom. Ell es va aixecar de la cadira on es trobava dibuixant i va obrir la porta. L’home que l’havia anat a buscar li va dir que se n’anés amb ell, que necessitava que veiés una cosa. Ell va marxar corrent amb l’home, i de sobte, va parar en sec al mig de la vorera, on tots els vianants que allà hi havia, estaven mirant cap a la mateixa direcció.
Els rostres que temps abans havia pintat a l’antic teatre estaven envoltats per les flames. Un incendi estava consumint, a poc a poc, els rostres d’aquells personatges històrics que l’havien acompanyat al llarg de la seva vida.
Aquell incendi va marcar un abans i un després de l’artista. Des que s’havia produït, a partir d’aquella nit, durant un mes, cada vespre apareixia un dels seus dibuixos cremats. La ciutat, horroritzada davant d’aquells esdeveniments, i per por que la ciutat quedés reduïda tota a cendres, va prohibir a l’artista que pintés cap més paret. I des d’aquell dia, totes les façanes i murs van deixar de ser blancs.
Es pensaven que si l’artista deixava de pintar, els incendis també acabarien, però el resultat no va ser l’esperat, i n’hi continuava havent. Cada vegada quedaven menys restes de dibuixos de l’artista, i aquella ciutat que una vegada va tenir un encant especial, es va convertir a igual a la resta.
Des d’aleshores, no es va tornar a saber res més de l’artista. Corria el rumor que s’havia tancat al seu estudi i que es negava a sortir. D’altres xiuxiuejaven que per fi havia complert el seu somni, i que ja feia temps que es trobava a París.
Desesperats, els ciutadans van exigir que es trobés d’una vegada per totes el culpable, però no hi havia manera d’atrapar-lo. La ciutat era gran, i de dibuixos n’era plena. Era molt difícil saber amb exactitud on actuaria cada nit. Així va ser com els ciutadans de cada barri van decidir fer torns de vigilància nocturna, per poder atrapar el piròman.
Una nit, mentre es feia guàrdia a un dels barris, es van trobar cara a cara amb un home encaputxat que portava un bidó de gasolina en una mà i un encenedor a l’altra. En veure’ls, l’encaputxat va començar a córrer, mentre els que vigilaven el van començar a perseguir cridant. Després d’uns quants metres de cursa, finalment van aconseguir tirar-lo a terra. I mentre un forcejava per escapar-se i l’altre perquè s’estigués quiet, un tercer li va poder treure la caputxa.
Els ulls de tots els presents es van obrir de tal manera per la sorpresa, que semblava que els hi haguessin de saltar en qualsevol moment. Acabaven d’esbrinar qui era el culpable: el mateix artista.
Temps de lectura: 5 minuts
