La Veva no suportava patir insomni. Cada dia, quan s’acostava l’hora d’anar-se’n al llit, ja es notava els nervis a l’estómac i començava a tremolar. Les pastilles li anaven bé —és clar que sí: de fet, era l’única cosa que el podia combatre—, però no s’hi volia acostumar. L’anhel, malgrat tot, no anava més enllà dels propòsits hipotètics perquè, en realitat, hi estava ben enganxada. Com s’ho faria, si no, per aguantar el ritme frenètic del seu dia a dia? Així doncs, cap a les deu, mitja hora després d’haver sopat, es preparava un got ple a vessar d’aigua acabada de sortir de la nevera, fins i tot quan era l’hivern, i se la bevia tota mentre notava com la píndola li recorria les entranyes.
Quan devia haver començat tot allò? En quin moment les hores nocturnes s’havien anat tenyint de blanc? La Veva, sincerament, no ho recordava. I sempre havia pensat que més que centrar-se en l’inici del seu desequilibri amb la son, el que calia era posar-hi, tan ràpidament com fos possible, un punt i final. Potser quan l’haguessin operat dels ronyons? Potser quan el seu marit hagués pagat la multa estratosfèrica que havien posat a l’empresa que dirigia per algunes irregularitats —totes certes i comprovades— que hi havien trobat? Potser quan el seu fill tornés de fer la volta al món i s’instal·lés, definitivament, a casa, amb ells?
Cada vegada que feia la llista s’adonava que els “potser” eren complicats de resoldre i que sortissin bé. Sort que en un armari de la cuina, allà on també guardava l’oli, la sal, el vinagre, el sucre i totes les espècies, tenia un carregament de somnífers que feien la feina que la Veva per si sola possiblement no podria fer.
De vegades s’havia resistit a prendre’s la pastilla per posar-se a prova. I si de cop resultava ser capaç de caure rendida sense cap mena d’ajuda? Només era qüestió d’estirar-se al llit, de respirar profundament i de notar-se tranquil·la i relaxada. Llavors era el torn de les parpelles, que s’havien de cloure i ser com la mena d’interruptor que fes que cos i ànima perdessin el món de vista.
En aquells instants, per no atabalar-se més del que era necessari, pensava en les nits de la seva infantesa. També li costava adormir-se, però la cosa no tenia res a veure amb l’insomni, sinó amb les ganes de riure, de fer gresca, de crear mil aventures de l’absolut no-res. La Veva i les seves quatre germanes dormien a la mateixa habitació. Ella, que era la gran, compartia un llit de matrimoni amb les dues noies que la seguien per edat. Les més menudes s’arraulien en un matalàs de noranta centímetres que reposava sobre un somier que feia molta falta canviar.
Si es concentrava podia arribar a sentir aquella sensació: al bell mig del llit, perquè les altres li deien que preferien els laterals per si durant la nit havien d’aixecar-se per anar al lavabo. Com si ella no tingués necessitat de canviar, de tant en tant, l’aigua de les olives! Però hi accedia perquè sabia que era el rol que li tocava: procurar que totes estiguessin bé i no haver de recórrer als pares, prou enfeinats com estaven treballant cada dia de sol a sol, per resoldre històries com aquelles. La Veva, des de la seva posició, escoltava els diàlegs que tenien les seves companyes de matalàs. Simulaven que anaven a comprar o al metge o que es trobaven al parc infantil sortint de l’escola. Tot i no tenir gaire més de deu anys tenien unes ocurrències que a ella la feien embogir de riure. S’inventaven paraules, gesticulaven com ho feien les dones més grans del poble i alçaven el to de veu en excés quan volien alertar que el que estaven a punt de dir els faria molta gràcia.
—A veure si he de venir amb l’espardenya!
El pare de les noies, que era incapaç de matar una mosca, deixava anar aquella mena d’amenaça perquè callessin. Quan l’home s’adonava que cada vegada faltava menys perquè l’agulla arribés al punt de les quatre —l’hora en què havia de llevar-se— es posava molt nerviós.
I llavors aquell llit de matrimoni callava i entraven a escena les menudes de la família, que també volien tenir la seva part de protagonisme en aquella habitació que a voltes es podia confondre amb una sala de teatre. Elles feien rodolins amb cançons que totes coneixien i també explicaven totes les xafarderies de poble amb la innocència típica de la seva edat tan verda. Era el que tenia poder acompanyar la matriarca de la família a tot arreu on anava: disposaven d’una font inesgotable d’informació.
Entre una cosa i una altra, les nits, en aquella cambra, eren llargues… La Veva de vegades els cridava l’atenció, els deia que ja n’hi havia prou, que si no l’endemà no serien ningú, però costava que les seves quatre germanes li fessin cas. La veritat —ella mateixa se n’adonava— és que les seves paraules no sonaven prou convincents ni autoritàries. I és que en el fons es moria de ganes de seguir-los el joc… Fins i tot al matí, quan els primers raigs de sol entraven a través de l’escletxa de les persianes, els acollia amb alegria, tendresa i bon humor malgrat que el cansament encara estigués excessivament impregnat als llençols.
Qui pogués recuperar aquelles nits, quan no dormir era una diversió, una autèntica disbauxa i no pas una tortura com llavors… I mentre ho pensava el telèfon va començar a sonar. Eren quasi les deu del vespre: qui devia ser a aquelles hores? Només de penjar l’aparell la Veva es va posar a plorar desconsoladament. El seu fill, que feia prop de cinc mesos que estava viatjant pel món, els havia trucat per fer-los saber que de moment no l’esperessin, que havia conegut una australiana i que es volia quedar un temps a Melbourne.
Aquella nit el got ple a vessar d’aigua estava acompanyat per dues pastilles. La Veva tenia clar que amb una no aniria enlloc per desfer el neguit que li havia quedat a dintre. I estava convençuda que la nova rutina seria una llarga companya de viatge. Definitivament, els “potser” eren complicats de resoldre i que sortissin bé.
Temps de lectura: 5 minuts
