El feixuc treball de la poeta

La poesia, com la resta d’arts, per sort, està subjecta a gustos i a sensibilitats. S’hi aplicaria allò que es diu de “tot es ven al mercat”. Hi ha gent que valora i aprecia per damunt de tot la creativitat i l’habilitat amb la generació d’imatges, el reguitzell d’originalitat lèxica, com una deu imparable de paraules amb significat paral·lel al de la llengua comuna. Maria Cabrera, amb aquest llibre de poemes, i de proses, en fa una exhibició.

D’aquest exercici de virtuosisme costós, que de vegades recorda els poetes surrealistes, de tanta llunyania significativa, se’n salven un parell de textos, principalment “Senyal”, una deliciosa descripció de com es pot ser conscient de la por que pateixen simultàniament dos éssers vius que s’esglaien un a l’altre, i l'”Endreça”, on l’autora rememora les seues fonts, entre les quals menciona admirats poetes com Dolors Miquel, Rubén Luzón i d’altres clàssics. Així mateix, ret homenatge a Pere Calders, de qui ha manllevat el títol de l’obra.

Aquest tercer poemari de Maria Cabrera (Girona, 1983) va obtenir el Premi Carles Riba el 2016 amb un jurat format per David Castillo, Andreu Gomila, Josep Lluch, Roger Mas i Teresa Pascual.

Escriure poesia, sens dubte, és una tasca dura per a l’autora, quasi tant com per a la lectora.

Una crítica més entusiasta que la meua: http://www.llegirencasdincendi.cat/2017/03/la-ciutat-cansada-de-maria-cabrera-premi-carles-riba/

Imatge de l’article: Movimiento Femenino de Resistencia. Mujeres mineras. http://sinmujeresnohayrevolucion.blogspot.com/2014/10/la-mujer-en-la-mina.html

Temps de lectura: 1 minuts